Programació |
Please, Revolution! |
|
 |
  |
| Direcció, producció, càmera i muntatge: Lluís Escartín Lara Co procuctor: Maurilio de Miguel Música: Um Addallah, Islam Chipsy i Mazaher. Nacionalitat, any: Espanya, 2012 Durada: 25 min Idiomes: VO àrab amb subtítols en castellà |
|
SINOPSI Please, Revolution! és l'obra dels que pensen que els actes s'han de comunicar a través dels sentits i els sentiments, de la raó de la consciència i de l'esperit. A Please, Revolution! els artistes s'han convertit en el subjecte de la informació, són els que la fan i els qui la reprodueixen, els actors, els comunicadors i els receptors de la paraula que sots-titola els actes per tal que siguin coneguts pel món. |
|
CRÍTICA |
|
La nostra època és essencialment tràgica i precisament per això ens neguem a prendre-la tràgicament ” A partir d'un cert punt en la presa de consciència en la revolució global les persones reflexionen no només captant els ensenyaments del passat sinó també les del futur. Aquest seria un punt de no tornada col·lectiva, que només pot ser abolit mitjançant un fenomen catàrtic parell, però de signe negatiu, com la guerra. Si la revolució es converteix en una guerra més enllà d'una retòrica antagonista, però amb les seves víctimes innocents, les seves venjances, la seva carestia de tot excepte de la sang, la revolució, a la llarga, està perduda. Contra la maledicció de convertir-nos en guerrers, però en l'encant de fer de nosaltres revolucionaris, milita la pel·lícula de Lluís Escartín “The Silence between the shots” (“El silenci entre els trets”, 2012), un migmetratge presentat en el Documenta Madrid el 9 de maig de 2012, no sobre, ni tan sols apropa, sinó en la revolució egípcia, tan injuriada en el infrainformatiu per l'estatus quo dels mass media, com sobre-explotada pels postulats insurreccionalistes que paradoxalment no confien en les forces del poble per fer una revolució per si mateix i la creuen titella de les agències imperialistes. La perspectiva d'aquesta pel·lícula és la de prendre el testimoniatge de la gent jove que va portar el pes de la lluita al carrer. Dones àrabs, algunes amb hijab, artistes, professores, músics, professionals de tot excepte de fer una revolució, igual que no es pot ser professional de respirar o de tenir ànima. Tots els rostres semblen haver adquirit la bellesa de la convicció, de l'èxit, de la determinació de repetir-ho les vegades que faci mancada fins a aconseguir tots els objectius, de l'experiència sense escarmentar de l'experiència. Molts tenen amics que han caigut pels trets dels franctiradors en aquelles llargues jornades de desembre i gener quan corrien al voltant de la plaça Tahir, no fugint, sinó estenent una flama. Tots han vist a uns altres morir i a ells mateixos no aconseguir del tot la vida. Però tots comparteixen la satisfacció d'haver derrotat a un monstre extraordinari i haver-ho reduït a un malalt de cor. L'obra de Lluís Escartín, que torna una vegada i una altra a Àfrica, ja en la seva anterior peça Amanar Tamasheq situava la seva càmera entre els tuareg del desert de Mali, és l'obra dels quals pensen que els actes han de comunicar-se a través dels sentits i els sentiments, de les raons de la consciència i de l'esperit. Si de Amanar Tamasheq dèiem que ens permetia somiar amb un món en el qual els informatius estiguessin fets per artistes, en “El silenci entre els trets” els artistes s'han convertit en el subjecte de la informació, són els qui la produeixen i la reprodueixen, els actors, els comunicadors i els receptors de la paraula que subtitula els actes perquè siguin coneguts pel món. I coincidències de la vida, en tant art, ens quedem amb aquest plànol en què Escartín baixa i puja en ascensor amb un dels seus interlocutors, un jove egipci que li explica la por dels soldats cap als quals no tenen res. Coincidència absoluta amb l'escena final de Jafar Panahi en This is not a Film on aquest mateix dispositiu es converteix en la porta que s'obre al carrer i a la revolució. D'aquell “parar el món que jo em baixo” dels 80 i els 90, a aquest “obrir la porta que parem el món” dels temps tan interessants com a veloços que ens toca viure. Per ells i per nosaltres. José Ramón Otero Roko - Rebelión |
|
BIOGRAFIA /FILMOGRAFIA DE LA DIRECTORA
|
|
 |
Lluís Escartin, fundador de l'Armadillo Productions a Nova York, Lluís Escartín ha passat d'assistent de Jonas Mekas en l'Anthology Film Arxivis a conservador de fotografia i cel·luloides en la selva tropical. Entre moltes altres coses: ell és, en totes les seves encarnacions, un observador del món amb compromís poètic. Els seus "documentals" s'han mostrat en festivals de cinema i museus de més de 34 països i han guanyat diversos premis internacionals. La seva obra és una composició sense partitura, una obra anàrquica que trenca amb els formulismes de la cinematografia o videografia local. És el compromís analític de fer visible el que, obstinadament, la societat fa invisible. Filmografia:
|
IMATGES |
|
 |
 |
|
|