EL SÉPTIMO SELLO

Títol original_Det sjunde inseglet Direcció_Ingmar Bergman Any_1956 Durada_90 min. Gènere_fantàstica  Intèrprets_Bertil Anderberg, Inga Gill, Nils Peppa, Max Von Sydow, Gunnar Bjornstrand, Bibi Andersson, Anders Ek Guió_Ingmar Bergman Producció_ Allan Ekelund Música_ Erick Nordgren Fotografia_ Gunnar Fischer

SINOPSI 

A mitjan segle XVI, el cavaller Antonius Blok, acompanyat del seu escuder Jöns, tornen a Suècia després d'una decebedora campanya a Terra Santa. Suècia està assolada per la pesta negra i el cavaller té una primera trobada amb una persona que encarna la mort abans de reptar-la a una partida d'escacs per frenar la seva devastadora acció. S’encreuen amb una processó de penitents flagel·lants i coneixeran una família de titellaires que encara conserven l’alegria de viure. Durant l'itinerari que el porta al seu castell on l’espera la seva dona, trobaran també una noia muda, un llenyataire i la seva dona adúltera. Junts travessaran el bosc perseguits per la mort.

COMENTARI DEL DIRECTOR

“La idea del Séptimo Sello em va venir contemplant els motius de pintures medievals: els joglars, la pesta, els flagel·lants, la mort que juga a escacs, les fogueres per cremar les bruixes i les Croades. Aquesta pel·lícula no pretén ser una imatge realista de Suècia a l'edat mitjana. És un intent de poesia moderna, que tradueix les experiències vitals d'un home modern en una forma que tracta molt lliurement els fets medievals. En la meva pel·lícula el cavaller torna de les Croades, com avui un soldat torna de la guerra. A l'edat mitjana els homes vivien amb el temor a la pesta. Avui viuen amb temor a la bomba atòmica. El Séptimo Sello és una al·legoria amb un tema molt senzill: l'home, la seva eterna recerca de Déu i la mort com a única seguretat. Quan era nen acompanyava moltes vegades el meu pare quan havia d'anar a presidir el servei religiós a les petites esglésies camperoles dels voltants d'Estocolm. Per a mi eren festes. En bicicleta viatjàvem pels camps primaverals. El meu pare m'ensenyava els noms de les flors, dels arbres i dels ocells. Passàvem el dia junts, sense ser molestats per la vida sorollosa. El nen petit que jo era llavors, pensava que la predicació era assumpte dels adults. Mentre que el meu pare predicava des del púlpit i la congregació dels fidels resava, cantava o posava atenció, jo concentrava tota la meva atenció al misteriós món de l'església: sobre les baixes voltes, els gruixuts murs, l'aroma de l'eternitat, la llum solar vibrant i de vius colors sobre l'estranya vegetació de les pintures medievals i de les escultures sobre els sostres i parets. Hi havia tot el que la fantasia podia desitjar: àngels, sants, dracs, profetes, dimonis, nens. Hi havia animals aterridors com la serp del paradís, la burra de Balaam, la balena de Jonàs, l'àguila de l’Apocalipsi.

 
Tot envoltat d'un paisatge, celestial, terreny i submarí, enfonsat en una estranya bellesa que, no obstant això, era ben coneguda. En un bosc hi havia la mort asseguda i jugava a escacs amb el cavaller. Un personatge nu amb els ulls molt oberts s'aferrava a les branques d'un arbre, mentre que a sota la mort serrava el tronc amb dedicació. A l'horitzó dels turons suaument corbats, la mort conduïa l'última dansa cap a la vall de les tenebres. En una altra representació la Verge Maria portava el Nen Jesús de la mà per un jardí de roses. Les seves mans eren com les d'una camperola, la seva cara seriosa sobre el seu cap batien les ales dels ocells.

 
Els pintors de l'edat mitjana van reproduir tot això amb gran sensibilitat i amb gran comprensió artística i amb una gran alegria. Tot això m'impressionava d'una manera molt directa i efectiva, i aquest món se'm va fer tan normal com el meu ambient quotidià amb pare, mare i germans. Per contra, em defensava contra el drama sinistre que sospitava quan contemplava la imatge de la crucifixió en el cor. Em dominava l'horrible crueltat i el sofriment sense mesura. Només molt més tard la fe i el dubte es van convertir en els meus fidels companys de camí. Amb la meva pel·lícula volia pintar com un pintor medieval, amb el mateix compromís objectiu, la mateixa sensibilitat i la mateixa alegria. Els meus personatges riuen, ploren, criden, tenen por, parlen, responen, juguen, pateixen, busquen. El seu horror és la pesta, el Judici Final. El nostre horror és diferent, però les paraules són les mateixes. La nostra pregunta continua. L'admirable qualitat visual és, òbviament, la força peculiar del film."

Ingmar Bergman


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com