SINOPSI

La família Biondi, composta pel pare Aurelio, la mare Miranda, els seus dos fills (Titta i el seu germà menor) i el germà d'ella, anomenat el Patacca, viu en una petita ciutat italiana en els anys 30, i en aquests moments estan celebrant l'arribada de la primavera amb una gran foguera. [...]

ESTUDI DE LA PEL·LÍCULA 

Amarcord, pel·lícula realitzada per Federico Fellini, entre Roma (1972) i Casanova (Il Casanova de Federico Fellini, 1976), vista avui dia, continua revelant-se com una fita; una crònica nostàlgica i personal, impregnada de la poesia i de la dosi de surrealisme tan pròpia de les seves obres, que abraça sense cap tipus de pudor l'adolescència del propi autor. Amb 53 anys a l’esquena, el vell Fellini tornava a una regió gairebé irreconeixible per la boira que el pas del temps havia dipositat en ella, el territori de la seva infància i joventut. 

Després d'uns inicis professionals en els quals va ser vinculat al moviment neorealista —Federico Fellini va ser, per posar algun exemple, un dels guionistes de Roma, ciudad abierta (Roma, cittá aperta, 1945. Roberto Rossellini) i realitzador, també, de Los inútiles (I vitelloni, 1953)— va acabar desenvolupant una de les filmografies més personals de la història del cinema. Les autocites, les al·lusions a la seva trajectòria vital, als seus gustos, la seva manera d'entendre la vida, als seus amors, els seus fantasmes, les seves quimeres... tot això conformava el material amb el qual el cineasta italià construïa les seves pel·lícules. 

A Amarcord, Fellini va tirar mà dels seus records infantils i juvenils per elaborar una obra d'un marcat to nostàlgic. No obstant això, el record té poc a veure amb un testimoni fidedigne del passat. En el record, la imaginació gaudeix d'espais oberts per campar a les seves amples. A més, recordar pot convertir-se en un exercici de funambulisme en el qual la corda del temps s'estira i s'encongeix sense que la persona que camina a través d'ella pugui dominar-la plenament. El passat pot ser evocació d'un temps que no tornarà mai. No obstant això, aquesta veritat de Perogrullo no amaga que, en ocasions, la mentida es pugui convertir en la projecció del present perquè veiem el que va ocórrer, no com de veritat va ocórrer, sinó embriagats per l'aroma de la idealització —cosa aquesta, bastant més atractiva que la pròpia realitat—. 

Amarcord narra la història d'una petita ciutat de províncies italiana durant la dècada dels anys 30. El temps és l'element bàsic de la construcció narrativa de la pel·lícula. Tot el que veiem en ella està inclòs en el cicle de les quatre estacions —concretament de primavera a primavera— i emmarca la vida italiana en els anys del feixisme. Són múltiples els arguments que conflueixen en la trama de Amarcord. Els personatges s'introdueixen de manera gradual i, amb cada personatge nou, noves anècdotes i situacions se succeeixen. 

De la mateixa manera que François Truffaut estimava la literatura i el cinema perquè preferia els reflexos de la vida a la vida mateixa, amb el seu cinema Fellini semblava voler prestar-nos uns lents especials per mirar, i deformar, la realitat al seu gust, tornant-nos una mena de materialitat carnavalesca que transmetia millor encara la grandesa dels fets relatats. [...] La lectura és clara. Com tornaria a fer anys després a Y la nave va (E la nave va, 1983), Fellini disfressa la realitat transformant-la en quelcom molt més artificial i, per tant, espectacular —la posada en escena, l'escenografia i la música de Nino Rota tenen un pes específic molt important aquí—. Ell, que preferia el cinema-mentida al cinema-veritat, trobava la mentida més interessant que la veritat ja que la ficció pot caminar en el sentit d'una veritat més aguda de la realitat quotidiana i aparent. L’únic que havia de ser únic era, sens dubte, l'emoció que els creadors —el director, els actors, etc.—, els personatges i els espectadors han d'experimentar. [...] 

Els personatges de les pel·lícules de Fellini no acostumen a evolucionar. Estan descrits des del poètic i el bufonesc, més definits per la seva imatge que per la seva psicologia. És per això que fins que no es té una visió conjunta de l'elenc de personatges que poblen els seus films, l'espectador no els pot abraçar en tota la seva identitat i definició. [...]  

D'altra banda, les seqüències se succeeixen sense descans. Les hilarants donen pas a les patètiques, els esdeveniments de tall col·lectiu donen pas als de caràcter més individual, i tot aquest conjunt conforma una imatge d'un temps remot carregada d'erotisme i tenyida per l'afecte que es té a allò recreat sabent que mai tornarà a existir. Fellini llança una mirada infantil i observa amb molta precisió, bastant sentit de l'humor i una mica de màgia. [...] 

El director [...] també té temps per mostrar-nos el conflicte social entre classes [...], ens parla de l'abús de poder [...] i de l'absurda irracionalitat que suposa la imposició de l'ordre per la força i el totalitarisme [...]. No obstant això, els fantasmes de Fellini estan bastant allunyats d’allò terrenal, el seu esperit està per damunt de disquisicions polítiques; i per això, no càrrega les tintes en la denúncia, no necessita prendre partit i es limita a mostrar, sense ànim de jutjar els elements que conformen el seu univers particular. 

Parlar d’Amarcord, o de Fellini, i no fer-ho de Nino Rota és quedar-se a mig camí. A Amarcord la música de Nino Rota ajuda, i de quina manera, a l'evocació que dissenya Fellini. És una música que posseeix un cert toc nostàlgic que assoleix moments d'extraordinària bellesa [...].  

Amarcord és una pel·lícula complexa en la seva construcció, plena de paratges i racons que esperen per ser descoberts. [...] Amarcord és un parc temàtic amb tots els nostres records totèmics, amb les nostres repressions i pors [...]. Amarcord menteix, però fa riure. [...] Doncs això mateix. Aboquin-se a la finestra que Federico Fellini els deixa oberta de bat a bat. Passin i vegin. I si ho aconsegueixen, abandonin-se al carnaval dels records.

miradas.net