CANTANDO BAJO LA LLUVIA

Títol original_ Singin' in the Rain Direcció_ Stanley Donen i Gene Kelly  Any_ 1952  País_ EUA  Durada_ 103 min  Gènere_ musical  Intèrprets_ Gene Kelly (Don Lockwood), Donald O'Connor (Cosmo Brown), Debbie Reynolds (Kathy Selden), Jean Hagen (Lina Lamont), Millard Mitchell (R.F. Simpson)
Edat: TP

SINOPSI

Don Lockwood i Lina Lamont constitueixen el duo cinematogràfic preferit pel gran públic, però quan la Warner produeix el primer film sonor, El cantor de jazz , l'enorme èxit que aconsegueix impulsa la companyia Monumental a rodar les seves pròpies obres parlades, amb un greu llast: Lina Lamont posseeix una veu insuportable.

CRÍTICA

Gene Kelly convertit ja a principis dels anys 50 en ídol consolidat hauria de fer el salt com a creador de les seves pròpies coreografies i fantasies. A diferència del ballarí actor Fred Astaire (el seu gran rival), les intencions de Kelly eren majors. L'entusiasme i entrega de l'home de l'espectacle és el mòbil d'aquesta pel·lícula. Més que qualsevol altra ens obre amb tal explosió de talent el camí per revisar amb comoditat tots els successos darrere de la gran maquinària, la camaraderia i pugnes internes. Molt abans que tants experiments d'autors amb un altre tipus d'ambicions, Kelly i Donen ens descobreixen aquest món paral·lel on la irrealitat es confon miraculosament amb la quotidianitat d'un ofici qualsevol. 

El mateix Gene no es pren seriosament i fins i tot decideix mofar-se de tot el seu stardom convertit en un doble: Don Lockwood. La pel·lícula s'inicia amb l'exposició del glamurós circ d'una premiere i la caricatura de les celebritats que es passegen una vegada i una altra per deixar pas a tota una història d'ascens i somnis realitzats a costa de sacrifici (genial la narració del protagonista i el seu contrapunt visual). Tant li fa si els detalls són millorats en el bé de la il·lusionada audiència. 

Però aquí se'ns presenta l'altre aspecte interessant de la cinta. Es tracta d'una premiere del Hollywood de 1927. És l'any de The Jazz Singer i l'aparició del cinema sonor. La pel·lícula s'apodera d'aquest context per crear tot un notable joc amb el trànsit barroer i complicat cap a aquesta forma expressiva del futur. La tropa de Gene s'enfrontarà amb el repte amb el somriure als llavis com dicta la tradició del musical. Si hi ha quelcom realment sorprenent és com, donant a conèixer totes les veritats i artificis dels estudis com si fossin trucs de fira, fa de la seva pel·lícula tot un nou trànsit per a l'espectador, que no deixa d'aplaudir el número. 

Aquesta pel·lícula hauria de convertir-se en una de les més glorioses expressions d'aquest art i estil gairebé dissolt pel realisme. La màgia de la confusió entre la vida i el seu reflex al mirall de la ficció acostuma a assolir el seu cim en els moments en què el passeig i la conversa es tornen de sobte en ball i cant. D'això dóna fe aquest clàssic, així com de tota una època fonamental en l'espectacle nord-americà de la qual fa un paper gairebé de cronista del show business més que la presentadora de xafarderies de la faràndula que apareix al començament. 

Aquesta pel·lícula es dispara del musical anterior per la seva innovadora construcció d'il·lusions i fantasies una dins de l'altra. Molts dels moments més memorables són aquells en què s'entrellacen els afanys de les seves estrelles poc a poc cap a la concepció del gran projecte. Les ocurrències dins d'un set acostumat a l'aldarull però que ha d'acostumar-se des d'aquest moment al “silenci!” del director tractant de donar solució al seu argument de fantasia. Per aconseguir-ho vénen a ajudar-lo l'estrella Don i el seu amic Cosmo disposats a salvar el show amb el que millor saben fer. 

Aquell ball al saló del professor de dicció revela el seu dogma respecte a l'espectacle i l'art visual com a enriquidor de les línies més perfectament pronunciades. I per descomptat aquella bonica seqüència en la qual sota la consigna de salvar el show , la dolça Kathy dobla la veu a la incapaç Lina. En aquest trànsit en el qual imatges i veus s'entrellacen fins a donar el sublim resultat és on es concentra la fita real d'aquesta mirada des de dins. Tot això no apunta a cap altra cosa que a la celebració apoteòsica i sincera que s'estén fins a la ficció dins d'aquesta altra ficció. Com canta el bo de Cosmo: “make them laugh”, enmig de tot l'utillatge o en la famosa seqüència del ball de Gene al·ludint a la cançó inspiradora del seu rialler optimisme vencedor de qualsevol prova. 

Però si es tracta de quedar-se amb un moment que resumeixi veritablement l'esperit de la pel·lícula, del musical i de l'essència mateixa del cinema dels grans estudis,  aquest és el dels enamorats protagonistes dins del set buit. Unes llums, una brisa suau i una broma distant són convocades per la vareta màgica de Gene per fer d'aquest l'escenari propici de l'idil·li. La convivència genial dels sentiments transparents dins del centre mateix de l'artifici. Formidable cim de l'espectacle que s'ha perdut en el temps. Química precisa i única que aconsegueix el seu creador, una de les poques estrelles totals que va poder haver-se catalogat com a tal al cinema. Singin' in the Rain posseeix tal convicció en el seu esperit i concepció que ha quedat invariablement en la imatge fílmica com a model del cinema musical des d'aleshores. 

Jorge Esponda_cinencuentro.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com