EL REPORTERO

Títol original_ Professione: Reporter (The Passenger) Direcció_ Michelangelo Antonioni Any_ 1975   Durada_ 119 min  País_ Itàlia  Intèrprets_ Jack Nicholson, María Schneider, Jenny Runacre, Ian Hendry, Ambrose Bia, Steven Berkoff  Guió_Mark Peploe, Michelangelo Antonioni, Peter Wollen  Música  Fotografia_ Luciano Tovoli
Edat: +18

SINOPSI

Un periodista comença una perillosa investigació sobre les diferents intrigues polítiques internacionals que fan possible règims dictatorials en països de l'Amèrica del Sud, que el portarà a córrer situacions de veritable perill.

CRÍTICA

Amb El reportero Antonioni va recuperar el seu prestigi com un dels millors directors de cinema, ja que aquesta pel·lícula aporta tot el que faltava a Zabriskie Point : una trama ben construïda, encara que insòlita, uns diàlegs convincents i una interpretació impecable. Antonioni va explicar que va modificar el guió de Peploe per evocar un ambient diferent (“té un aire que recorda més l'espionatge, és més polític”). A més, el cineasta va tenir la sort que Jack Nicholson va considerar tan estimable la pel·lícula que va arribar a adquirir-ne els drets a tot el món, i recentment ha gravat una divertida rememoració del seu treball amb Antonioni. El reportero va demostrar que el potencial d'Antonioni no resideix a captar un fenomen històric de manera global, com la rebel·lió dels radicals de l'època del Vietnam, els hippies, els love-ins , etcètera, sinó en la repressió d'un individu que passa profunds problemes existencials. Lluny de les intricades confusions de l'escena nord-americana, el director va trobar en el solitari Sàhara i en l'Espanya rural els països ideals per parlar de la investigació personal de l'ànima d'un home tan desil·lusionat amb la seva vida que és capaç de canviar-la per una altra encara que la desconegui. I com La aventura , la pel·lícula funciona bé perquè es desenvolupa, si bé d'una forma poc convencional, dins del gènere de misteri. 

El tema principal havia tingut preocupat Antonioni durant molt de temps: la fugida a una altra forma d'experiència. Per als personatges de Blow Up , l'experiència estava en un lloc físic diferent. Però El reportero opta per una fugida més radical que implica viure la vida d'una altra persona. Com Thomas, David Locke topa amb una premissa faustiana, encara que de conseqüències més devastadores. […]

La caracterització de Locke i la noia poden entendre's més fàcilment en termes de la teoria general d'Antonioni sobre els personatges. Quan li pregunten per què els seus personatges sembla que no tinguin un passat explícit, per què “tendeixen a aparèixer totalment integrats en una determinada situació”, per què Locke apareix inesperadament “en un lloc de l'estranger sense cap tipus d'arrels” i per què la noia està “precisament allà”, respon que es tracta d'una forma diferent de veure el món. L'altra, (és a dir, el fons explicatiu tradicional) està passada de moda. Així és com viu la gent d'avui dia. En l'actualitat tots tenim menys càrregues del passat que anys enrere. Som més lliures. Ara una noia pot anar a tot arreu, com la de la pel·lícula, amb poc més que una bossa i sense records de la seva família o el seu passat. Pot viatjar lleugera d'equipatge... (ja sigui) moral (o) psicològic”. […] 

La trama i l'argument de la pel·lícula van inspirar a Antonioni i al seu ajudant, Franco Arcalli, algunes tècniques de rodatge i muntatge fascinants. A més de l'escena final, la més impressionant és aquella en què Locke canvia la seva identitat per la de Robertson. […] Aquesta escena és essencial per valorar la possibilitat de l'intercanvi, per mostrar la gran semblança que tenen els dos homes, que només es distingeixen per les camises: la de Robertson és blava i la de Locke, de quadres rogencs. […] La representació de la conversa entre els dos homes no consisteix en un flashback en el sentit tradicional –a través d'un tall de muntatge– , sinó en part d'una presa contínua en la qual existeix un moviment en l'espai però també en el temps. És a dir, no es tracta d'un flashback sinó d'un escolament cap enrere, molt adequat per mostrar la tranquil·litat de Locke.  

En El desierto rojo Antonioni ja va utilitzar la tècnica mitjançant la qual la càmera perdia el rastre d'allò que en principi havia de recollir. […] Però en aquest cas es tractava d'una escena subjectiva. En El reportero , en canvi, el moviment sinuós és objectiu, com si un narrador (no el personatge) es distragués o busqués alguna cosa fora de l'argument. L'efecte resulta especialment desorientador en les escenes del desert, ja que existeixen poques referències per saber on ens trobem exactament. Antonioni va afirmar en diverses entrevistes que solia distreure's de la pel·lícula que rodava en aquell moment i començava a pensar en el següent rodatge. Com a il·lustració d'aquesta tendència del director, n'hi ha prou amb recordar el moment en què la càmera abandona Locke momentàniament per seguir un home que viatja en camell que no intervé en la pel·lícula. 

El paisatge desèrtic es representa amb més intensitat, si és possible, que en Zabriskie Point . Fins a arribar a percebre's la calor que emana de la sorra ocre, i fins i tot la càmera aconsegueix que el cel blau també desprengui calor. Els colors apagats de Londres alleugereixen aquesta sensació, mentre que les seqüències rodades a Andalusia ens transporten a una espècie d'aridesa més moderada, més adequada a un final tranquil. Els diàlegs de El reportero són escassos i els moments de silenci similars a l'antic estil profètic. El xiuxiueig de les fulles, tan apropiat en El eclipse i Blow Up , se substitueix aquí pel brunzit de les mosques del desert i del vent. L'ús de la música és discret però intens, com la flauta africana que sona quan els dos homes es troben a la terrassa de l'hotel del desert o la guitarra espanyola que se sent en l'escena final a l'Hotel Glòria. En aquest treball Antonioni reafirma la seva actitud en relació amb la música ambiental, més clarament expressada en una entrevista de 1965: “sempre m'he mostrat contrari a la música tradicional, a la funció soporífera que sol atorgar-se-li. És precisament aquesta idea de ‘posar música a les imatges' com si es tractés d'un libretto operístic, el que no m'agrada. Rebutjo la idea d'evitar que el silenci ocupi el seu espai, de la necessitat d'omplir buits aparents”.

filmotecamurcia.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: