LAS UVAS DE LA IRA

Fitxa tècnica

Director: John Ford 
País: EUA
Any: 1940 
Durada: 129 min
Guió: Nunnally Johnson, basat en la novel·la de John Steinbeck 
Fotografia: Gregg Toland 
Muntatge: Robert Simpson 
Música: Alfred Newman 

Fitxa artística

Intèrprets: Henry Fonda (Tom Joad),
John Carradine (Casey),
Jane Darwell (mare),
Charley Grapewin (avi),
Doris Bowden (Rosa de Sharon),
Russell Simpson (pare),
O. Z. Whitehead (Al),
John Qualen (Muley),
Eddie Quillan (Connie),
Zeffie Tilbury (àvia)

Sinopsi

A Oklahoma, una família de llauradors és expropiada per una gran empresa. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia a la recerca de feina en plena Gran Depressió. El que troben és més del mateix: explotació i maltractament per part de terratinents, pinxos i policies corruptes.

Crítica

Las uvas de la ira és [...] una raresa. No sembla que fos fàcil fer una pel·lícula tan contemporània, travada en un marge de diferència cronològica tan escàs: que retrati les misèries d'un país i la seva precarietat laboral amb aquest grau de verisme. 

És un “film mirall”: una crònica descarnada de la Injustícia, això és, de l'absència de lleis per governar un país. Qualificada com a demagògica pels sectors més rancis de la crítica nord-americana, rebaixada a melodrama de llàgrima fàcil, la pel·lícula resisteix tota anàlisi destructiva amb el seu sobri tractat de radiografia social d'una època. 

Narra un període de la Història des de la mateixa Història: John Ford la porta a terme enmig d'una depressió econòmica colpidora, de manera que el film adquireix, en la seva gènesi, en el seu context, un caràcter preeminentment testimonial, documentalista, farcit d'una veracitat que la realitat no discutia perquè, a vegades, era més crua, més atroç que aquesta ficció d'una família que busca el seu lloc al món després d'haver estat desposseïts d'allò que, en veritat, els pertanyia. 

Aquests desposseïts, aquests desclassats, aquests pàries de la terra són els Joad del film. Personatges arquetípics que s'arroguen la compassió aliena, que no tenen res i que tampoc desitgen gaire, però que es deleixen per trobar un lloc on edificar la seva nova existència. Tom Joad (un sublim Henry Fonda que no va guanyar un merescut Oscar) va adquirint una consciència cívica i política, social i, fins i tot, sindical en el seu viatge cap a la terra promesa. Hi ha una èpica de la classe treballadora emocionant, sentida. John Ford opta per un punt de vista realista: convé a la trama desposseir-la de tota artificiositat. El que narrarà el director és un desnonament, un èxode, així que ha d'adoptar la tècnica de la pel·lícula de carretera, que llavors no existia ni com a concepte. 

El discurs narratiu del film (i, per tant, de la novel·la de Steinbeck) és un cant a l'humà. Cap Joad, ni l'atribolat Tom, tan hermètic en la seva turmentada complexitat de fracassat, busca un benefici que no sigui l'amor, la tendresa, el terrer (més íntimament). Com que John Ford és un catòlic de militància i un republicà declarat no és possible una altra visió de l'assumpte. A més, tampoc fixa un culpable d'aquesta misèria. El culpable (explica un personatge) és un banc de Tulsa, però allà només hi ha un administrador que fa el que li diuen. A aquest (afegeixen) no podem posar-li una escopeta davant. És un subordinat. Un obrer. Un altre. 

El viatge, finalment, atropellat per les inconveniències climatològiques i de transport (aquella camioneta desmanegada on hi cap de tot i on s'agita un microcosmos tan intens!), és inútil. El viaje a ninguna parte , que diria Fernán-Gómez. Un viatge que progressa cap a un destí que ja intuïm: corrupteles, enganys, racisme. Califòrnia és Oklahoma, però dues-centes humiliacions més enllà. 

Vaig llegir no fa gaire que Las uvas de la ira pertorba, commociona. Aquesta és la definició perfecta a la qual m'adhereixo. Fa estremir especialment l'escombrada de rostres que fa la càmera de Ford (amb la fotografia molt precisa de Gregg Toland, després col·laborador de Welles a Ciudadano Kane ) al campament d'il·legals, de la seva misèria senzilla i sense impostura, dels barracons infames. Ma Joad, al final, diu: "Som el poble... Existim sempre." El seu fill, Tom, el fantasma (fins i tot hi ha un disc de Springsteen que reprèn aquesta idea: l'espectralitat de l'heroi anònim i fracassat de Tom Joad) deambula per un país canviant, utòpic, líric, brutal, que es representa amb nitidesa en la figura del predicador desencantat, que penja els hàbits i s'aferra a la nova fe, a l'activisme laboral que després va esdevenir el que avui entenem com a sindicats. De l'aclamada recepció del film als Oscar d'aquell any (millor director per a Ford i millor actriu de repartiment per a Jane Darwell en el paper de la mare tendra) es desprèn que els temps estaven canviant i que Amèrica (aquesta part d'Amèrica, més pròpiament) condescendia a mirar-se el melic i declarar-se inestable, corrupta, però també esperançadora i il·lusionant. Era un país per formar, ficat en una guerra i renaixent d'un desastre econòmic devastador. 

Els Joad eren allà per aixecar la bandera de la seva pàtria. John Ford, no ho oblidem, era un patriota irredempt. Cap adversitat els incomodaria en excés. Per això són herois i per aquesta raó hom assisteix a aquest espectacle formidable amb el cor encongit i amb la idea secreta que el món, malgrat les seves frivolitats, les seves incontinències i la seva penalitat (“tanto penar para morirse uno”, deia Miguel Hernández), val la pena, i en el viatge, en el trànsit, hi ha el goig de la vida. La història que veiem és la història de l'home: dels seus èxits i de les seves penalitats. Cinema universal, que no mor mai.

Emilio Calvo de Mora - muchocine.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com