LA JUNGLA DE ASFALTO

Fitxa tècnica

Direcció: John Huston
País : EUA
Any : 1950
Durada: 112 min
Gènere: cinema negre
Guió: Ben Maddow i John Huston, a partir de la novel·la de W. R. Burnett
Producció: Arthur Hornblow Jr.
Fotografia: Harold Rosson
Música: Miklós Rózsa
Muntatge: George Boemler
Direcció artística: Randall Duell i Cedric Gibbons

Fitxa artística

Sterling Hayden (Dix Handley),
Louis Calhern (Alonzo D. ĹLon' Emmerich),
Jean Hagen (Doll Conovan),
James Whitmore (Gus Minissi),
Sam Jaffe (doctor Erwin Riedenschneider),
John McIntire (comissari de policia Hardy),
Marilyn Monroe (Angela Phinlay)

Sinopsi

L'exconvicte Dix Hanley recluta una banda d'especialistes per atracar un banc de la ciutat de Nova York. El pla s'estudia amb detall, i participen en l'operació l'especialista alemany en caixes fortes Doc Erwin, el fidel Gus i l'excomissari de policia Hardy, sota les ordres de Dix Hanley, que manté una tortuosa relació amb la bella Doll Conovan, que desconeix les intencions professionals del seu amant. L'atracament es desenvolupa segons les indicacions previstes, però una petita distracció posa la banda al descobert.

Crítica

Com a contrapartida a l' american way of life i als productes de Hollywood que l'exaltaven, en la seva majoria superficials, edulcorats, comercials i per descomptat acrítics, el cinema negre va començar a reflectir cert inconformisme present a la societat nord-americana de les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Si bé la Segona Guerra Mundial i els seus milions de morts, Hiroshima o Auschwitz van significar cops terribles per a la confiança en el progrés i en la humanitat, el macarthisme , la guerra freda i la intervenció a Corea deixarien en evidència millor que res els draps bruts d'Amèrica del Nord. Va ser llavors que aquestes pel·lícules de caràcter truculent, desmesuradament tètriques i fosques, van revelar els costats ocults del somni americà: la vida en l'hampa, les ments criminals, la brutalitat, la corrupció, la misogínia, l'allunyament i l'individualisme, el cinisme, la traïció, el desencant. 

I aquest darrer aspecte és clau per comprendre l'obra de Huston, que en vida va saber recollir èxits i fracassos, amb superioritat numèrica d'aquests últims. A més de ser director de cinema, va ser boxejador, dramaturg, militar i aviador en la Segona Guerra Mundial, novel·lista, pintor, periodista, cronista judicial, torero, genet, guionista, actor. Va arribar a tinent i formà part de l'exèrcit revolucionari de Pancho Villa, va dirigir una revista de cinema, va fundar un comitè de lluita contra McCarthy i en reiterades ocasions va abusar compulsivament del joc i de l'alcohol. No és estrany que el desencant hagi marcat la seva accidentada vida, i que en el millor de la seva obra es faci present com un estigma personal. Els seus personatges, i en particular els de La jungla de asfalto , comparteixen la seva mirada escèptica i el visible bagatge d'un passat tortuós. [...]

En reiterades ocasions Huston va comentar que els elements vertaderament importants a l'hora de filmar una pel·lícula són el guió i el càsting, i que la resta va sorgint sobre la marxa. El fet cert és que en les seves millors pel·lícules, Huston aconsegueix despertar la sensació que cap altre actor podria quadrar millor en el paper que aquell que està en pantalla. Per la seva part, el guió de La jungla de asfalto no només és una excel·lent adaptació en la qual es respecta l'esperit de la novel·la de Burnett (que, val a dir-ho, ha quedat comprensiblement relegada a l'oblit), sinó que, a més, va reordenar-ne alguns trams i va agregar-ne d'altres amb resultats enlluernadors. El desolador desenllaç hustonià és d'una infinita superioritat tràgica, i el rasant pessimisme que traspua la pel·lícula no té cabuda en el llibre original. 

De la mateixa manera que Dmytryk, Kazan o Dassin, Huston va saber trasplantar a les seves pel·lícules situacions de la vida quotidiana amb admirable destresa de manera aparentment versemblant. A més de cinquanta anys de la seva estrena, avui continua sorprenent aquest realisme singular, i malgrat que se sàpiga que gairebé tots els actors presents en la pel·lícula estan més que morts i enterrats, s'ha de creure, aquests personatges RESPIREN en els fotogrames. S'ha dit que el mèrit correspon al talent de Huston per a la direcció d'actors, però en honor a la veritat val a dir que Huston rares vegades els dirigia, sinó que per contra, els instava que fessin els papers a la seva manera, a la recerca d'actuacions instintives i fidels a ells mateixos. Durant els càstings, apuntava precisament a actors que tinguessin un perfil psicològic similar al dels personatges, i feta l'elecció, els deixava lliures a la seva sort. 

El resultat va ser exemplar: interpretacions brillants de Louis Calhern, Jean Hagen i James Whitmore, premi al millor actor a Venècia a Sam Jaffe i descobriment de talents notables com els de Marilyn Monroe i Sterling Hayden. Però més impressionant encara, i allò a què Huston aspirava, és la densitat emocional i l'espurna humana continguda en cadascuna de les caracteritzacions, incloses les dels secundaris. No existeixen criminals d'una sola peça a La jungla de asfalto , i quan es coneixen les seves motivacions o les seves debilitats, és difícil no simpatitzar amb ells. En el seu temps la pel·lícula va causar indignació en sectors de la crítica, els quals van considerar de mal gust que es busqués aquesta empatia emocional amb delinqüents. Huston va replicar: "Les persones que consideren immoral el film tenen por del que la pel·lícula desperta en ells. Se senten criminals perquè comprenen l'estat d'ànim i les motivacions dels criminals." 1 [...]

L'home com un ésser "llançat" a la seva sort en un món absurd i que no té regles, condemnat a construir a cada instant la seva pròpia identitat per mitjà de les seves accions, i aclaparat per l'angoixa en saber-se lliure i únic responsable de la seva essència, són premisses del pensament existencialista, i en especial del de Jean-Paul Sartre. Això està present en les obres més representatives de Huston, confés admirador del filòsof [...]. 

Les llibertats personals es troben coartades ja que els protagonistes han decidit internar-se en la jungla de l'asfalt; l'entorn els condueix a cercles viciosos de criminalitat, i les úniques vies d'escapament són la presó o la mort. El que avui es pot veure com un desenllaç un tant moralista i benpensant, s'ha de pensar com el lògic i el pertinent a la seva època. Si algun delinqüent s'hagués sortit amb la seva, la pel·lícula s'hauria catalogat immediatament com a obra maleïda, i no hauria tingut la difusió i la bona rebuda que va tenir. La jungla de asfalto es va convertir en font d'inspiració per a una infinitat de films d'"atracaments perfectes" de qualitat variable, que van conformar tot un subsubgènere dins del subgènere que ja conforma el negre policíac. Entre ells cal destacar com a insuperables The Killing (Kubrick, 1956) o, més propera en el temps, Reservoir Dogs (Tarantino, 1992).

Diego Faraone - miradas.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: