Sinopsi

1911, els últims dies de l'Oest. La banda de Pike Bishop és a punt de portar a terme el que ha de ser el seu cop final. Lentament, amb freda parsimònia, els genets disfressats de soldats s'aproximen al banc on es guarda el botí. A la vora del camió, uns nens gaudeixen contemplant com unes formigues maten un escorpí. L'esgarrifosa visió no triga a adquirir ressonàncies tràgiques: la banda cau en una emboscada parada per l'equip de caça-recompenses que comanda un antic membre del grup enrolat a la banda de la Llei i l'Ordre, i l'enfrontament acaba en carnisseria. Per als cinc homes que aconsegueixen escapar-se amb vida, el que havia de ser el seu últim cop es converteix en l'inici d'una senda sense possible retorn...

CRÍTICA

En el seu imprescindible llibre sobre el western , Los mejores westerns (Ed. JC. 2001), Hilario J. Rodríguez diu a propòsit de Grupo salvaje : "Malgrat qualsevol trava, i se n'hi poden posar moltes, no deixa de ser el film més important de la seva època i potser es pugui dir que a partir d'aquest cap altre film ha suposat tant per al western , li agradi o no a qui comparteixi el seu barroquisme, barrejant-s'hi, sigui dit de passada, el ridícul i el sublim." Grupo salvaje obre les portes amb uns títols de crèdit brillants. En ells se'ns presenta els membres del Grupo salvaje vestits com soldats i amatents a atracar el banc. Peckinpah congela diverses imatges virant-les a sípia, detenint-se en els rostres dels protagonistes, com si amb aquest efecte ja ens remarqués la seva presència espectral, tant en la pel·lícula com en la vida real. Uns nens gaudeixen veient patir un escorpí que és devorat per les formigues, i després prenen foc a les formigues... Peckinpah acaba d'explicar que passarà a continuació: els membres del grup es veuen acorralats al banc pels caça- recompenses i emprenen una lluita brutal contra ells, usant com a esquers els habitants del poble, que es veuen arrasats pel tiroteig. La violència neix i tanca Grupo salvaje , donant-li una estructura circular, en la qual al final es redimeixen els protagonistes mitjançant el suïcidi, quedant finalment en la memòria dels amics que resten vius (Sykes i Thornton), i sobreimpressionats en la pantalla ens apareixen els seus retrats somrients, riures de fantasmes que han arribat a la seva meta. Molt s'ha parlat de la violència de Grupo salvaje , considerada per molts, la primera pel·lícula realment violenta de la història del cinema. L'ús de l'alentiment, la “fisicitat” de les ferides de bala –entrant i sortint del cos escopint sang–, la presència de nens observant les matances i després reproduint-les en forma de joc, la mort d'innocents... Peckinpah acabava d'establir les bases del seu estil quant a violència (Quim Casas comenta en el seu magnífic estudi per a Dirigit per... , en el número 111, que això condemnaria Peckinpah la resta de la seva trajectòria, que al final d'aquesta realitzaria treballs per encàrrec com Aristocratas del crimen (The Killer Elite, 1975) o Convoy (Ídem, 1978), en la qual només se li demanava el segell del seu estil... càmera lenta i molts trets...), i va ser aquest ús totalment innovador barrejat amb la suficient harmonia lírica del film –impossible d'oblidar el comiat del poblat mexicà o les escasses seqüències en què els protagonistes es diverteixen com a veritables amics, sempre brindant amb alcohol (o whisky o tequila, en funció del costat de la frontera on es trobin)– el que fa que avui Grupo salvaje sigui recordada, ja no per ser el millor film de l'autor, sinó per ser un dels millors western que s'hagi fet mai. Certament, les dues escenes que obren i tanquen Grupo salvaje són impressionants. S'hi reflecteix per a què han nascut els nostres protagonistes: en la primera actuen com ho han fet sempre, en la segona actuen per redimir-se, precisament, del que han fet tota la vida. En els últims moments de la cinta, els protagonistes ja no aguanten més. Les tortures que Mapache ha fet al seu amic i company Ángel, els remordeix la consciència, i ni tan sols ja gaudeixen com abans de l'alcohol i les prostitutes. El que més pateix és Dutch, que va ser qui va lliurar Àngel a Mapache, i ni tan sols s'atreveix a entrar al bordell. Així, quan, en una escena totalment “buñuelesca” (en paraules, de nou, de Torres Dulce), Pike diu a Lyle "Anem?" ,"Per què no", contesta l'altre, acaba de signar-se el suïcidi dels protagonistes. La seqüència de tots quatre caminant armats cap a la mort deixa mut l'espectador. Se sent el dolor i l'estrip dels protagonistes, se sent la primera i última marxa heroica de Pike, Dutch, Lylye i Tector, se sent la mort i la sang en aquest decidit caminar. En paraules de Carlos F. Heredero, "Aquests plànols de tots quatre caminant cap a una mort segura tenen una empremta tràgica i apocalíptica, són terribles, lúcids i esglaiadors; duen dintre una furiosa reflexió apologètica sobre el compromís, sobre el sentit moral de l'amistat i sobre la fidelitat a un mateix. És el moment suprem en què tots quatre s'enfronten al descobert amb la seva solitud, el seu desemparament i el seu anacronisme, en què assumeixen, a través de la mort, per alguna cosa que els mereix la pena, la canalització vàlida de tota la violència que ha informat les seves vides." Amb la matança final els espectres per fi cobren significat, i potser ja no importi la rudesa dels seus mètodes, ja que, al cap i a la fi, si a espasa mataven a espasa acaben morint, ja que les dues primeres bales que encaixa Pike vénen de la mà d'una dona i un nen (escena, per cert, censurada en els cinemes espanyoles i recuperada, per sort per a tothom, el 1981). I per primera vegada, els alentiments ja no són solament per veure caure travessats per les bales els soldats i els caça-recompenses, aquesta vegada es filma amb alentiment la seva pròpia defunció: la dels germans Gorch en un mateix pla, la de Pike i Dutch en diferents plans, però en acció paral·lela, mentre sentim Dutch cridant el seu amic per última vegada.

Alejandro G. Calvo ( Miradas de cine - miradas.net )

10 westerns imprescindibles (per ordre cronològic)

* La diligencia (Stagecoach, 1939)- Dir. John Ford

Juntos hasta la muerte (Colorado territory, 1949) – Dir.  Raoul Walsh

Horizontes lejanos (Bend of the river, 1952) – Dir. Anthony Mann

Johnny Guitar (Johnny Guitar, 1954 )- Dir. Nicholas Ray

*Centauros del desierto (The searchers, 1956) – Dir. John Ford

* Rio bravo (1959) – Dir. Howard Hawks

*El hombre que mató a Liberty Valance (The man who shoot Liberty Valance, 1962) – Dir. John Ford

Duelo en la alta sierra (Ride the high country, 1962) – Dir. Sam Peckinpah

La muerte tenía un precio (1965) – Dir. Sergio Leone

*Sin perdón (Unforgiven, 1992) – Dir. Clint Eastwood

El director

El 1961 Peckinpah dirigeix la seva primera pel·lícula, Deadly Companions , que va tenir Mauren O'Hara com a protagonista. La cinta va obtenir una escassa acceptació per part del públic i de la crítica. Davant això, el director va reaccionar assegurant que havia tingut molt poca llibertat durant el rodatge a causa de les pressions de les productores. Un any després dirigiria la seva següent pel·lícula, Ride the High Country (1962), que va guanyar un premi en el Festival Internacional de Cinema de Bèlgica, per sobre de Fellini 8 ½ . A més, la crítica francesa la va qualificar molt positivament i va ser jutjada com la millor pel·lícula estrangera en el Festival Mexicà de Cinema. Amb aquesta pel·lícula inaugura un dels seus temes fetitxe: el western crepuscular. La seva tercera pel·lícula va ser Major Dundee (1965), i va marcar l'inici de les seves lluites explosives amb les productores i distribuïdores. Va ser protagonitzada per Charlton Heston i situada en el final de la Guerra Civil americana. El director pretenia donar prou densitat a la pel·lícula i dotar els personatges de certa complexitat. No obstant això, Columbia, considerant-la massa llarga i complicada, hi va fer nombroses talls. Peckinpah es va enfurir i va declarar públicament que la seva pel·lícula, després d'aquestes retallades, era incomprensible. A causa de la seva reacció va ser retirat del rodatge de la seva següent pel·lícula ( The Cincinnati Kid , Norman Jewison , 1965). Però la pel·lícula que inauguraria la fama sanguinària del seu cinema seria Grupo salvaje , dirigida el 1969 i continuant amb el gènere del western crepuscular. També l'estil de dirigir va establir el que serien els seus senyals estilístics, usant la càmera lenta en nombroses seqüències i una tècnica de muntatge força avantguardista. Va ser considerada per certs crítics com ‘la pel·lícula més violenta que s'hagi filmat mai'. No obstant això, amb el pas dels anys la crítica l'ha reconeguda com una peça fonamental en la història del gènere. Durant el rodatge de la seva següent pel·lícula, La balada de Cable Hogue , el 1970, el director va ser forçat per la Warner Bros a redirigir la pel·lícula per por que rebés les mateixes crítiques que l'anterior per la seva violència. El 1971 va realitzar a Anglaterra Junior Bonner , protagonitzada per Steve McQueen, però que va passar molt més desapercebuda per la taquilla que la seva predecessora. Un any després tornaria a treballar amb Steve McQueen en un dels seus papers més famosos amb La huida (1972). I a partir d'aquí comença el focus més concentrat del seu cinema: el 1973 dirigeix Pat Garrett y Billy The Kid , amb Bob Dylan; el 1974, la seva pel·lícula més surrealista segons la crítica, Quiero la cabeza de Alfredo García; el 1975 Los aristócratas del crimen , i el 1977 La cruz de hierro . Totes elles realitzades amb escàs pressupost. A propòsit de l'última, La cruz de hierro , Orson Welles es va posar en contacte amb Peckinpah per dir-li que era la millor pel·lícula contra la guerra que havia vist. No obstant això, va ser un fracàs de crítica i públic a Amèrica. A la fi de la dècada de 1970 Peckinpah pertanyia a l'oblit, cap publicació parlava d'ell. La seva salut era ja molt precària pel seu alcoholisme i la seva addicció a la cocaïna. El 1978 dirigiria Convoy , que va ser altre fracàs a pràcticament tots els nivells. La seva última pel·lícula va ser Clave: Omega (1983), un thriller d'espies que no va tenir prou força ni tan sols per motivar les crítiques serioses. El 1984 Sam Peckinpah moria a causa de problemes greus de salut.