LOS VIKINGOS

Fitxa tècnica

Direcció: Richard Fleischer
País: EUA
Any: 1958
Durada: 114 min
Gènere: aventures
Guió: Dale Wasserman, basat en la novel·la d'Edison Marshall
Producció: Jerry Bresler i Lee Katz
Fotografia: Jack Cardiff
Música: Mario Nascimbene
Muntatge: Elmo Williams
Disseny de producció: Harper Goff

Fitxa artística

Kirk Douglas (Einar),
Tony Curtis (Eric),
Ernest Borgnine (Ragnar),
Janet Leigh (Morgana),
James Donald (Egbert),
Alexander Knox (pare Godwin),
Maxine Audley (Enid),
Frank Thring (Aella),
Hielen Way (Kitala)

Sinopsi

Traïcions dinàstiques, mars boirosos, castells medievals, conjures palatines, espases i déus nòrdics, formen part d'aquesta història èpica, en la qual s'oposen el món salvatge (el víking) i l'aparentment civilitzat (l'anglès). Ignorant el seu parentesc, el príncep Einar, successor del rei víking Ragnar, i el fill il·legítim d'aquest, un antic esclau anomenat Eric, mantenen una enemistat pública. La seva rivalitat augmenta quan tots dos s'enamoren de la princesa Morgana.

CRÍTICA

Per a aquells que la desconeguin, comentem breument que Los vikingos és la història d'una lluita, de moltes lluites. La pugna dels saquejadors del Nord contra els seus veïns bretons i gal·lesos. La pugna de reietons traïdors amb aristòcrates envejosos del seu poder. La pugna de dos homes, Einar (fill de Ragnar i hereu de la saga víking) i Eric (esclau de Ragnar, germanastre no reconegut d'Einar i hereu del tron anglès), llançats a una lluita fratricida primer per la llibertat, després per una dona i, finalment, pel poder. La pel·lícula, produïda per una estrella egocèntrica (Kirk Douglas, a qui el paper li anava com l'anell al dit per a la seva interpretació histriònica), va tenir tan d'èxit com amargor en la preproducció i el rodatge per al seu director. Malgrat el feeling existent anys enrere entre actor i director a Veinte mil leguas de viaje submarino ( 20000 Leagues Under the Sea , 1954), que els va dur a treballar junts de nou, la rivalitat i els conflictes van fer de l'experiència un tràngol amarg per al director, que dubtava de portar aquesta nau a bon port. El seu mestratge i el d'un grapat de bons intèrprets, al costat de les col·laboracions de Jack Cardiff en la fotografia, Mario Nascimbene en la banda sonora, Harper Goff en el disseny de producció (que va incloure la construcció real de vaixells víkings) i els guionistes Calder Willingham i Noel Langley, van donar com a resultat una obra mestra. (1) Sorprèn que el resultat fos tan bo, sabent com la col·laboració de Langley no va ser reconeguda oficialment i com van arribar a allunyar-se director i actor. [...]

Curiosament, aquells personatges, aquells herois que em van fascinar ja abans de conèixer-los, tenien molt poc a veure amb els herois que de nen havia admirat. En ells no hi ha el maniqueisme o l'optimisme vital d'altres pel·lícules d'aventures [...]. La rudesa dels víkings (i la presència literal de sang, suor i fang, de mutilacions i esforços, de cossos esquinçats, assassinats i violacions) s'aproxima, en un signe de modernitat, a la fisicitat que apareix ocasionalment a les grans pel·lícules (de Vidor a Walsh, de Kurosawa a Ford, de Fuller a Peckinpah). I, d'altra banda, els herois d'aquesta història èpica són més propers als protagonistes de tres pel·lícules en aparença tan dispars com Centauros del desierto ( The Searchers , John Ford, 1956), Scaramouche (George Sidney, 1952) o Grupo Salvage ( The Wild Bunch , Sam Peckinpah, 1969). Einar i Eric són herois ombrívols i venjatius [...]. El seu enfrontament deixa de tenir motius patriòtics o, fins i tot, sentimentals, per donar lloc a un literal odi entre germans [...]. I, com en el cas dels desplaçats personatges de Peckinpah, els víkings de Fleischer no són sinó personatges que saben matar millor que viure i es barallen millor que estimen.

Potser part de la fascinació de Los vikingos [...] és fruit de l'efecte combinat de la fotografia de Jack Cardiff i la música èpica de Mario Nascimbene. La imatge del poderós drakkar víking solcant el fiord, les veles desplegades, els mariners orgullosos trotant sobre els rems, mentre les banyes musicals entonen una tonada entre idíl·lica i nostàlgica, té un gran pes. No obstant això, les imatges que m'enganxen, que em sedueixen per la seva intensitat i, una vida després, encara segueixen captivant-me, són les imatges més inherents a l'èpica bàrbara. Potser simples, poc retòriques [...]. Però tan brutals, tan impressionants, com en les epopeies posteriorment descrites per Peckinpah: l'arrencada de la història (2) amb un assalt i una violació, les mirades d'odi que s'encreuen Eric i Einar des del seu primer encontre a la pantalla fins a l'últim duel, [...] la salvatgia de la celebració víking [...], la degradació moral d'Eric que lluny de civilitzar-se o ennoblir-se s'aproxima, moralment i físicament, a l'esperit d'Einar... I, sobretot, l'impressionant, coreografiat i, a la vegada, descarnat, assalt al castell d'Aella. 

És la batalla final [...] la que continua atraient-me, una vegada i una altra. [...] Davant d'aquelles muralles, en aquell fossat, a la torre de l'homenatge, té lloc un duel com mai no ha recollit el cinema. Referent del Robin Hood de Costner i Reynolds ( Robin Hood: Prince of the Thieves , Kevin Reynolds, 1991) i d' El Señor de los Anillos ( The Lord of the Rings , 2001-2003) de Peter Jackson. La batalla, que té lloc en un castell penjat sobre un abisme, no és tant la culminació d'una guerra territorial o el rescat d'una dama com un insòlit duel (anunciat durant l'hora i mitja anterior) que va definint-se a mesura que la batalla avança. Einar i Eric dirigeixen les seves hosts a la fortalesa en què Aella s'atrinxera al costat de Morgana. Tots dos dirigeixen un atac de brillant estratègia on s'evidencia la capacitat bèl·lica dels homes del Nord. [...] Però, en realitat, ni Einar ni Eric van a la recerca d'Aella. Van a conquistar el trofeu, a Morgana. I, quan l'assoleixin, el rei borni s'enfrontarà al príncep manc. Volaran sobre el mur de merlets fins a, en el punt més elevat, enfrontar-se a mort. Un duel entre Caín i Abel semblant als que refereix Mann en alguns westerns . Però encara més violent, menys abstracte, més cru. Les espases topen i copegen la pedra. Els herois rellisquen sobre l'abisme. [...] La pantalla s'omple de l'odi, de la fúria de dos semidéus que s'enfronten i la força salvatge dels quals dóna vida a la pantalla. Al final (puc dir-ho?) un d'ells caurà. La llegenda ho exigeix. No obstant això, tot canvia perquè res canviï. L'estirp roman i el nou rei ret honors a l'anterior en una imatge catàrtica, bella i, ara, imitada fins a la sacietat. Nascimbene sona de nou, Los vikingos es tanca perquè la seva llegenda entri en la Història...  
(1) Per als molt interessats, val la pena el documentat anàlisi de Javier Coma aparegut al número 22 de la “Col·lecció Programa Doble” (Llibres “Dirigit”, Barcelona, 1996). 
(2) Després d'un il·lustrat i bell pròleg, sobre imatges a imitació de les il·lustracions medievals, que, en veu d'Orson Welles, revisa i preludia els usos dels víkings i la trama que seguirà. 
Antoni Peris i Grao_miradas.net

miradas.net


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com