Direcció:
Lars Von trier
Producció:
Vibeke Windelov.
Fotografia:
Anthony Dod Mantle.
Montatje:
Molly MaleneStensgaard
Direccióartística: Peter Grant.
Vestuari:
Manon Rasmussen.
Operadors:
Lars von trier
Anthony Dod
Mantle
So:
Kristian Eidnes
Andersen Per Streit
MANDERLAY
Sinopsi
Fitxa tècnica
Prensa
Lars von Trier continua la seva trilogia Visions
d’Amèrica després de Dogville.
Aquesta és l’estranya i inquietant història de la
plantació de Manderlay. Manderlay és en una
planura solitària en algun lloc del sud dels Estats
Units. Grace i el seu pare van deixar Dogville l’any
1933. El pare de Grace i el seu petit exèrcit de
perversos havien passat l’hivern buscant en va nous
vedats de caça. Va ser llavors quan van decidir
dirigir-se cap al sud. Era el seu últim intent per
trobar un lloc adient on establir-se...
NACIONALITAT DINAMARCA/ANY 2005/DURACIÖ139 MIN.
IDIOMA ANGLÉS / SONIDO DOLBY SRD / FORMAT 1:2,35
GRACE
BRYCE DALLAS HOWARD
TIMOTHY
ISAACH DE BANKOLÉ
WILHELM
DANNY GLOVER
PADRE DE GRACE WILLEM DAFOE
THOMAS
MICHAEL ABITEBOUL
MAM
LAUREN BACALL
SR. ROBINSON
JEAN-MARC BARR
BERTIE
GEOFFREY BATEMAN
EDVARD
VIRGILE BRAMLY
BINGO
RUBEN BRINKMAN
VENUS
DONA CROLL
Intèrprets
“Von Trier entusiasma a Cannes amb la seva
visió de la violència” BOQUERINI / COLPISA
“ Hi ha talent en la implacable dissecció de la
naturalesa humana a través d’un microcosmos
que fa aquest director tan poderós com
estrany” CARLOS BOYERO / EL MUNDO
“Gran ovació a Lars Von Trier pel seu segon
film sobre els Estats Units” DIEGO GALÁN /
EL PAÍS
“ Atroç periple per l’Amèrica del Nord dels
anys trenta, devastada per la decepció
econòmica”
LLUÍS BONET MOJICA / LA VANGUARDIA
“ El pas de l’esclavitud a la llibertat” OSCAR
PEYROU / EFE
pg_0002
LARS VON TRIER Director i guionista
Va néixer el 1956, es va llicenciar a l’Escola de Cinema de Dinamarca el 1983. L’any 1991, amb
Peter Aalbaek, va fundar Zentropa Entertainments, actualment una de les primeres productores
escandinaves.
El seu treball abraça una àmplia gamma d’estils que va des del més avanguardista fins a la reinterpretació
del gènere més clàssic. Els seus primer treballs són exploracions en el pla estilístic que giren entorn
de temes i símbols que acabarien tenint un paper principal en els seus llargmetratges. Es pot dir que
és l’esperit que va donar vida a l’xit recent de la indústria cinematogràfica danesa, a més d’haver
influït en tota una nova generació de directors danesos i de molts altres països, sobretot pel seu paper
clau en la fundació de Dogma 95.
Va consolidar la seva reputació a Dinamarca i a la resta del món amb la Trilogia europea. Aquesta
trilogia treu a la llum els traumes d’Europa en el futur i es caracteritza per un estil molt personal i
experimental. Comprèn les pel·lícules El elemento del crimen, Epidemic i Europa (Zentropa).
Després de rodar aquesta primera trilogia, va dirigir dues produccions per a televisió: Medea (1998),
El reino I (1994) i El reino II (1997), aquesta última codirigida amb Morten Arnfred. En aquesta
última sèrie, va crear un estil tècnic que permet concentrar-se més en la història i els actors, el primer
pas vers el concepte de Dogma. Està rodada amb càmera en mà, ignorant les regles de la il·luminació,
de la continuïtat i del muntatge, aconseguint imatges amb molt gra i colors desnaturalitzats. La sèrie
va ser tot un èxit de públic.
Gràcies a l’interès suscitat per El reino, tant a Dinamarca com a l’estranger, Lars von Trier i els seus
dos productors, Peter Aalbaek Jensen i Vibeke Windelov, van aconseguir el finançament per al projecte
següent, Rompiendo las olas, la primera pel·lícula de les tres que compondrien la trilogia Los
corazones rotos.
Aquesta trilogia es va inspirar en una novella infantil molt sentimental que va llegir de nen, l’heroïna
de la qual sempre estava disposada a sacrificar-se pels altres. La trilogia comprèn: Rompiendo las
olas, Los idiotas i Bailar en la oscuridad. El 1995 va presentar el manifest Dogma 95 i el seu famós
Voto de castidad. El 1998 va estrenar la primera producció realitzada segons els manaments de
Dogma, Los idiotas.
Totes les pel·lícules de Lars von Trier han estat seleccionades pel Festival Cannes per a la competició
oficial. En total, s’ha endut set premis, entre els quals destaquem el Gran Premi del Jurat (Rompiendo
las olas) i la Palma d’Or (Bailar en la oscuridad). Els seus treballs per a la gran i la petita pantalles han
estat guardonats amb nombrosos premis internacionals, a més de la nominació a un Oscar a la Millor
Actriu per a Emily Watson pel seu treball a Rompiendo las olas.
Ha començat una tercera trilogia, América, país de las oportunidades. Dogville va ser la primera
entrega i la segona és MANDERLAY.
“Crec que aquesta serà una de les
escasses ocasions en què els Panteres
Negres i el Ku Klux Klan estiguin
d’acord, odiaran la pel·lícula”
(Lars von Trier)
pg_0003
Entrevista al director LARS VON TRIER
Quins missatges vol transmetre amb MANDERLAY?
No ho sé, sempre és la mateixa història. Per a mi hi ha una novetat a MANDERLAY, altres races, i
això m’agrada. A Dinamarca sempre diem que no hi ha problemes de racisme, però no hi havia
negres quan jo era un nen, excepte algun músic de jazz. Des de llavors, el racisme ha alçat la seva
cara lletja i és possible que MANDERLAY també es refereixi a la Dinamarca actual.
La trama es basa en dues coses. En el prefaci de l’autor francès per a La historia de O sobre uns
esclaus alliberats que es morien de gana i volien tornar amb el seu amo perquè com a mínim
menjarien alguna cosa.
Quan ell s’hi va negar, el van matar. Aquesta alegre historieta em va fascinar. I també em vaig
inspirar en les fotos i conferències de Jacob Holdt sobre els Estats Units.
Mai no es va sentir temptat, encara que fos per ser políticament correcte, a convertir un dels
personatges negres en un heroi?
No, mai no he deixat que un dels meus personatges fos millor del que és, excepte a Bailar en la
oscuridad, potser. És una pena que els actors negres només puguin fer papers d’herois, no se’ls
permet ser humans. Lluiten per obtenir això, “els papers blancs”. Mentre se’ls doni papers blancs,
no podran ser més que herois i presidents. Els herois negres són més populars en el cinema
americà.
No va ser fàcil trobar actors negres als Estats Unitats que accedissin a treballar a MANDERLAY.
Sí, ho va ser. Vam parlar amb uns quants. Pensaven que era bo rodar aquesta pel·lícula, però no
gosaven acceptar el paper perquè seria massa explosiu per als Estats Units. Sobretot perquè la
pel·lícula va més lluny i els negres no solament fan papers de...
Ara només li queda l’ltima part de la trilogia, Wasington.
Sí, estic en això, però no és fàcil. Vull rodar-la, tinc coses que no estan malament, ja veurem què
passa.
Grace portarà les experiències de MANDERLAY a Wasington, tal com va fer de Dogville a
MANDERLAY?
Aquesta és la idea. Espero que acabem amb una Grace més madura. Crec que el personatge
s’haurà desenvolupat.
Potser torna a interpretar-la Nicole Kidman?
Bé, n’hem parlat. Però el més lògic és que les tres Grace siguin interpretades per tres actrius, ja
ho veurem...
La inspiració de Manderlay
Lars von Trier es va inspirar en Die Dreigroschenoper (‘L’pera de tres rals’), escrita l’any 1928
per Bertolt Brecht i Kurt Weill, per al guió de Dogville. L’actitud de Grace i el seu veredicte final,
quan el seu pare i ella deixen enrere el poble arrasat de Dogville i els cadàvers dels seus habitants,
recorda l’inici de la famosa canç dels pirates que canta Jenny a l’pera:
No obstant això, l’argument de MANDERLAY en part es va inspirar en el prefaci de la mundialment
famosa i frívola novel·la Història de O, escrita el 1954 per Paule Réage i el prefaci de la qual estava
signat per Jean Paulhan, escriptor, crític i membre de l’Acadèmia Francesa. El títol de l’esmentat
prefaci és “La felicitat en l’esclavitud” i comença per descriure una rebel·lió que va entenebrir l’illa
de Barbados el 1838. Molt resumida, la història és aquesta: Una matí, un grup de negres, homes
i dones que havien obtingut legalment la seva llibertat feia poc, es van acostar al seu antic amo, el
Sr. Glenelg, i li van demanar que tornés a acceptar-los com a esclaus. Després de parlar amb ells,
el Sr. Glenelg s’hi va negar, no se sap si per por, per convicció o senzillament per respecte a la llei.
Els exclaus comencen a posar-se físicament amb ell. Al principi, sembla un joc, però acaben
assassinant-lo, a ell i a la seva família. Aquella mateixa nit, tornen a ocupar les antigues dependències
dels esclaus, i comencen a parlar, menjar i treballar com feien abans que se suprimís l’esclavitud.
També es va inspirar en un compatriota, el fotògraf i escriptor danès Jacob Holdt, i la seva
controvertida American Pictures.
pg_0004
Pròxim CINEFÒRUM:
KANGCHENJUNGA
‘Kanchenjunga: história de un superviviente’, de l’aragonès José Manuel Herraiz ha
estat la pel.lícula guanyadora de la 23a edició del Festival Internacional de Cinema
de Muntanya i Aventura de Torelló. La guionista del film, Mila Sotes, ha rebut la Flor
de Neu d’or. La cinta està narrada en primera persona per Carlos Pauner, un
alpinista que el maig del 2003, després de fer el cim de la tercera muntanya més
alta del planeta el maig del 2003, el Kanchenjunga, obrint una nova via a la piràmide
final, es perd tres dies en el descens. Durant aquest període se’l dóna per mort.
21 d'abril, 22.00 h