Direcció: Robert Greenwald
Fotografia: Richard Perez
John Arnold
Hamish Campbell
Marc Levy
Glen Pearcy
Muntatge: Chris Gordon
Kimberly Ray
Deborah Zeitman
Música: Brad Chiet
Jim Ervin
Mars Lasar
Intèrprets:
David Albright
Robert Bae
Milt Bearden
Rand Beers
Bill Christison
David Corn
Philip Coyle
John Dean
Patrick Eddington
Chas Freeman
Graham Fuller
Mel Goodman
AL DESCUBIERTO
Guerra en Iraq
Sinopsi
E.U.A –'53 –'53 digital '53 Color
Fitxa tècnica
Prensa
La pel.lícula desmunta la causa esgrimida per
l’Administració Bush per a la invasió de l’Iraq
que va seguir els atemptats de l’11 de
setembre de 2001. Ho fa a través d’entrevistes
a funcionaris dels serveis d’intel·ligència i de
defensa dels Estats Units, experts en
assumptes exteriors i inspectors d’armes de
les Nacions Unides, incloent-hi un antic director
de la CIA, dos antics secretaris de Defensa,
un antic ambaixador a l’Aràbia Saudita i fins i
tot l’antic secretari de l’Exèrcit del president
Bush.
Potser algú molt ben informat pot acusar de parcialitat aquest documental,
que certament no aprofundeix gaire en les arrels profundes d’aquesta filosofia
neoconservadora que denuncia. No obstant això, el seu to sempre és ponderat
i expositiu, gens plamfetari, i exalta la sacrificada tasca dels militars que lluiten
a l’Iraq i dels agents dels serveis secrets que donen la cara per revelar les
tèrboles raons d’una guerra que pot convertir-se en un nou Vietnam i que
–com s’assenyala a la pel·lícula– no solament no ha eliminat el terrorisme
d’Al Qaeda, sinó que li està donant ales en països on abans no en tenia, com
en el mateix Iraq.
Jerónimo José Martín
pg_0002
FRACÀS DE LA OCUPACIÓ DE L’IRAQ
i CONDICIONS PER A LA RECONSTRUCCIÓ
Del 20 al 22 del maig passat es va celebrar a
Barcelona una sessió del Tribunal Internacional sobre
l’Iraq. Set personalitats de l’Iraq van venir expressament
invitades com a testimonis: un líder religiós chiíta i
alhora secretari general del Congrés Fundacional
Nacional Iraquià, una periodista i exdirectora de
l’Observatori de l’ocupació, una metgessa directora
d’un hospital infantil, el director del Centre de Drets
Humans de Faluja, un sindicalista del petroli, un dirigent
de barri i un professor d’economia de la universitat
de Bagdad. Vistos aquests testimonis i el suport jurídic
que prestaren els relators de les tres sessions, el
Tribunal dictà una llarga sentència fonamentada en
els principis del Dret Internacional.
La informació oficial que ens arriba de l’Iraq, filtrada
per agències nordamericanes, pretén fonamentalment
dues coses: primer, convèncer la opinió pública que
el procés de democratització s’està consolidant i segon,
que el desordre i atemptats són atribuïts a la
resistència, la qual, així, posa de manifest la seva
debilitat. La realitat és exactament la contrària. Posaré
sobre la taula alguns elements nous, que per raons
d’espai només podré enunciar.
1. La invasió ha fracassat fins i tot militarment. Els
invasors podien ocupar un país des de l’aire o amb les
distàncies que de donen els míssils, però no en la
ocupació del carrer. La invasió ha sigut molt més cara
del que havien previst, les tropes ocupants viuen
atemorides i aquarterades en les anomenades zones
verdes de seguretat, el degoteig de morts dels
ocupants no s’acaba i la opinió pública dels EUA es
gira ja en contra. Tan Bush com Cheney parlen ja de
la necessitat de la retirada, que han de fer no tan
vergonyosa com la de Vietnam.
2. La resistència creix. Resistència vol dir en primer
lloc la civil. Fer funcionar un hospital que era públic i
es vol que segueixi essent públic, davant el programa
de privatitzacions, és resistència. Organitzar la neteja
d’un barri amb patrulles de voluntaris en una ciutat
que arriba a 45º a l’estiu, i davant la dessídia de la
nova administració, és resistència. Posar en marxa
els pous de petroli que encara poden gestionar els
sindicats i sabotejar els pous o oleoductes de
companyies estrangeres, és resistència.
3. Però també s’ha incrementat la resistència militar.
Tots els testimonis que van venir, fent-se ressò de les
veus del carrer, defensaven la legitimitat d’aquest tipus
de resistència, davant de la ilegitimitat de la invasió.
Té, a més, el suport del Dret Internacional. I no
s’explicaria la duració del conflicte o la necessitat per
part dels ocupants d’operacions de genocidi com la
de Faluja del novembre passat si no es mantinguesin
vius, actius i amb recursos, exèrcits clandestins amb
capacitat operativa davant de les armes de destrucció
massiva i de precisió que utilitza l’ocupant.
4. Refús del terrorisme. Amb absoluta contundència
tots els testimonis va condemnar el terrorisme i el
van refusar com a estratègia de lluita. Es tracta
d’assassinats covards contra població civil indefensa,
que genera pànic, propicia que es confongui amb amb
resistència, és un fre a la possible construcció d’un
Iraq sobirà i afavoreix els objectius de l’invasor. Els
testimonis no dubtaren en afirmar que molts d’aquests
atemptats porten sense cap dubte el segell de l’invasor.
5. La invasió ha fracassat en l’objectiu de fragmentar
geogràficament i ètnicament l’Iraq. Les invasions
actuals pretenen convertir el conflicte social en conflicte
ètnic. Vegi’s Yugoslàvia. En el cas de l’Iraq es tractava
de fomentar l’enfrontament entre kurds, sunnites i
xiítes que propiciés la fragmentació del país en tres
zones, nord, centre i sud. Els testimonis reafirmaren
que de sempre a l’Iraq les diferències ètniques han
sigut considerades com una riquesa i que en la base
social hi ha barreja ètnica i religiosa i matrimonis
mixtes. Els enfrontaments, exagerats interessadament
per la premsa occidental, estan entre les cupules.
6. La invasió ha fracassat davant dels inversors.
L’ocupant no ha aconsseguit donar la sensació de
seguretat, en conseqüncia no hi ha inversions i no hi
ha els negocis que les multinacionals preveien. El fiasco
de la conferència de Madrid a l’octubre del 2003, que
sota l’eufemisme de “Conferència de donants” iniciava
la rapinya i la privatització de les riqueses de l’Iraq ha
continuat. Només les concessions de diner públic a
empreses privades nordamericanes, especialment la
Haliburton de Dick Cheney fan el negoci de l’anomenada
reconstrucció.
7. Derogació dels Decrets Bremer. Durant l’any escàs
que Paul Bremer va estar al front de l’Autoritat
Provisional de la Coalició (APC) va desenvolupar una
frenètica activitat normativa canviant de dalt a baix el
model jurídic, politic i econòmic de l’Iraq. Això està
expressament prohibit per les normes internacionals
que preserven els drets dels països ocupats. Es tracta
de cent decrets (un cada tres dies) i que fan referència
a tots els camps de l’activitat: privatització de tot, nou
model de relacions laborals, nou model fiscal,
d’inversions estrangeres, de propietat, nou model de
justícia, d’exèrcit, de banca, d’industria, nou codi pensal,
nou model electoral, de partits etc. De res servirà la
marxa dels exèrcits ocupants si no es deroga el model
imposat pels EUA.
8. Retirada de les bases EUA. No servirà tampoc de
gaire la retirada dels exèrcits si es mantenen les 12
bases militars actualment en contrucció i l’Iraq no pot
disposar de la seva principal riquesa. Estan ubicades
en els llocs de producció del petroli i al llarg dels
oleoductes amb l’objectiu de garantir la seva
privatització.
9. Eleccions i Constitució. Tot acte polític emanat d’una
autoritat il.legitima i imposada serà tingut per il.legítim
i imposat. En conseqüncia el poder de l’Assamblea
Nacional resultat de les eleccions del 30 de gener
passat, el nou cap d’Estat Jalal Talabani i el primer
pg_0003
Director
Robert Greenwald
Productor, director de televisió i, ocasionalment de
cine, Robert Greenwald és un de tants americans
que lluiten dins del seu país por recuperar els drets
civils i l’esperit de la seva Constitució. Fundador
d’Artists United (una organització oposada a la
guerra d’Iraq), editor de It's A Free Country (una
recopilació de textos sobre l’erosió de les llibertats
civils després de l’11-S), ara ens presenta aquest
ortodox documental, ple de testimonis davant d’una
càmera fixa. Dividit en capítols temàtics, es
combinen les declaracions de Bush, Rice, Rumsfeld,
Wolfowitz, Powell, Cheney… amb les de membres
de la CIA, Departament d’Estat, inspectors
d’armament, Departament de Defensa...
“Al descubierto: guerra en Iraq planteja les
diferents raons de la guerra. Com és evident
pràcticament per a tothom, a l’Iraq no hi
havia armes de destrucció massiva; la
pregunta és: ‘Bé, doncs, quin és el motiu
d’aquesta guerra?’ I la resposta no pot ser
altra que la mateixa filosofia neoconservadora
d’un petit i influent grup d’assessors
presidencials que s’ha imposat a Washington
després de l’11 de setembre. I no és una
teoria de la conspiració...”
“Aquesta pel.lícula parla d’aquests
neoconservadors, explora amb detall qui són
i la naturalesa de les seves creences que
han conduït a la guerra. A més, s’hi repassa
l’actuació dels mitjans de comunicació i com
als Estats Units tots ells es van dedicar a
encoratjar a la guerra, més que a veure el
procés amb una mirada crítica.”
“Un altre aspecte significatiu que aborda
aquesta pel.lícula és el paper dels informadors
dels serveis d’intel.ligència. La informació
actual sobre aquests informadors, la seva
enorme influència sobre el govern dels Estats
Unitats i el fet que es van equivocar
pràcticament en tots els punts clau és un
aspecte fonamental d’aquesta mirada sobre
la guerra de l’Iraq.”
“He repassat les meves entrevistes originals
a funcionaris de serveis exteriors de la CIA
i a inspectors d’armament, i m’han produït
una gran sorpresa l’agudesa, la cura i el gran
encert de tots aquests homes i dones en
analitzar les causes de la guerra. De fet, van
ser els més sensats i heroics en parlar
clarament quan això no era popular ni estava
de moda. Em sento orgullós de conèixer
aquests patriotes i em sento satisfet d’oferir
al públic aquesta pel.lícula.”
ministre Ibrahim al-Yafari., per la majoría de la població
son considerats il.legitims i usurpadors. No serà
considerada tampoc legítima la nova Constitució que
s’ha elaborat i que es posarà a referèndum el proper
dia 15 d’octubre. Els testimonis demanaven que les
democràcies occidentals no es deixin pressionar o
caiguin en el parany dels interessos econòmics de
les seves empreses donant l’aval de democràcia a
un règim resultat d’una violació.
10. Reconstrucció. La invasió i ocupació de l’Iraq i el
procés de transició dissenyat pels ocupants,
contràriament a les seves declaracions, no anava
dirigit contra el govern de l’Iraq sino contra l’Estat i
la població de l’Iraq. Ha sigut un genocidi planificat i
premeditat: ningú de l’Iraq podrà oblidar el que ha
significat el milió i mig de menors de 5 anys i els dos
cents mil de cinc a dotze anys morts des de 1991;
els residus d’urani dipositats per sempre a la terra,
a l’aigua i al subsòl, la destrucció massiva i sistemàtica
de tota l’estructura productiva, civil i de serveis, la
humliació permanent i la violació de drets humans
d’un poble culte que, malgrat la dictadura, havia
començat a sortir de la misèria a la que estan
sotmesos la resta de països àrabs. Les vides perdudes
son irrecuperables i quedaran com crides d’un dels
grans crims contra la humanitat. Però no podrà
haver-hi sobirania del nou Iraq si, com a mínim, les
potencies il.legítimament ocupants no reconstrueixen
l’enorme destrucció provocada.
Jaume Botey Vallès, 6 d’octubre del 2005
Filmografia
Xanadu (1980)
Sweet hearts dance (1988)
Hear no evil (1993)
Breaking up (1997)
The living witness (1999)
Steal this movie! (2000).
Les causes de la guerra, segons el director de la pel.lícula
pg_0004
Bagdad ciutat pacífica i ciutat màrtir
Just acabo d’arribar de Bagdad amb una estranya i difícil
d’entendre sensació de ciutat de pau. Estan a l’ull de mira del
món, ho saben i ho comenten. Saben que demà els poden
començar a caure els míssils que l’Imperi els té preparats i
que des de Turquia, Jordània i Kuwait apunten a Bagdad.
Però ni un antiaeri, ni metralladores, ni patrulles militars al
carrer. La ciutat mes pacífica i menys vigilada, contrastant
amb les imatges de les tanquetes a Heatrow o de la venda de
màscares a Kuwait o Israel, histerisme fabricat pels qui
necessiten justificar l’atac. Aquí l’enrenou propi de tota ciutat
musulmana continua com si res. Al carrer Rashid, centre
comercial i del mercat, continua com abans el soroll, els
colors i els olors de les mil i una parades de fruita i dels
carretons oferint tè i iogurt, l’aparent desordre, l’embús dels
cotxes i l’impertinent soroll dels clàxons, els crits de la vida
que, per l’idioma, només entens pels gests dels ulls i les mans,
els altaveus dels minarets dels centenars de mesquites cridant
a la oració tres cops al dia. Saben que d’aquí quatre dies pot
no quedar pedra sobre pedra però en canvi hi ha una estranya
febre per construir i reconstruir. El nou Napoleó i la seva cort
de “think tanks”, els Comitès d’Experts que l’Imperi té al
servei del pentàgon o les bosses d’intel·lectuals que tenen la
possibilitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres fa
temps van determinar l’aniquilació d’aquest poble perquè
saben que la seva vida, energia i ganes de viure són un perill
per la humanitat. La seva sola existència desarmada i pacífica
és la més eficaç arma de destrucció massiva que pot amenaçar
un dia la societat occidental.
Hem visitat la central tèrmica que subministra electricitat a
una quarta part de l’extensa Bagdad de cinc milions i mig
d’habitants. Al 91 fou destruïda pels míssils durant les
primeres 24 hores de l’atac, el 17 de gener al matí. Amb 10
anys, salvant les barreres del bloqueig, aprofitant peces d’altres
centrals destruïdes i refent-ne algunes, han pogut tornar a
posar en funcionament els quatre grans blocs de la central,
però “tornarà a ser destruïda durant les primeres 24 hores del
pròxim atac”, ens diu el director. Hem visitat la planta
depuradora d’aigua a la vora del Tigris, també destruïda al
91 durant les primeres 24 hores, l’han refet i saben que tornarà
a ser destruïda. Així ens ho diu la directora, una noia enginyera
quìmica que ens fa l’explicació amb una filla de mesos als
braços. Iraq era l’únic país de tot l’Orient Mitjà que tenia el
100 % d’aigua potable per tota la població. Els Comitès
d’Experts del pentàgon al servei de la mort varen decidir que
el fet que els hospitals de Bagdad tinguessin llum i la població
aigua potable era un perill per la humanitat. Per això les van
ensorrar. Hem visitat la Universitat i vam tenir una llarga
entrevista amb el Rector, d’uns seixanta anys, elegit
democràticament pel Claustre i al que vaig tenir el gust
d’explicar-li la carta dels nostres Rectors a favor de la pau.
Allà vam fer el famós partit de futbol Barça-Iraq amb la
selecció esportiva dels estudiants. Vam acabar en pau, 5 a 5.
El Rector explica l’estructura i finançament del sistema
educatiu i especialment del sistema universitari, les restriccions
pel bloqueig, el control dels Inspectors de la UNMOVIC a
cada un dels professors i laboratoris. “Hem reconstruït el que
hem pogut i hem ampliat docència i alumnes tant com hem
pogut. Ara som 30.000. Però ho tornaran a ensorrar. Per
nosaltres i pel poble de l’Iraq la cultura és un tema prioritari.
Som un país ric i culte i n’estem orgullosos, aquí es va inventar
l’escriptura, el Dret amb Hammurabi i aquí es va descobrir
el monoteisme amb Abraham. No necessitem cap cow-boy
que ens vingui a dir què hem de fer. Estem desarmats i
disposats a morir si així ho han previst”. Hem visitat al
Patriarca catòlic-caldeu de l’Iraq, equivalent a cardenal “la
nostra funció és fer veure que la fe en Déu, convertit ara en
pretext de mort, hauria de ser un lloc de trobada i de pau.
Aquí hem tingut llibertat religiosa i de culte perquè som un
país laic que respecta totes les tradicions i no tenim cap
problema amb les altres confessions. Aquest dimarts que ve
fem una pregària per la pau conjunta entre jueus, musulmans
i cristians”. Vam visitar el director de l’hospital infantil,
professionalment convertit ara per causa del bloqueig en
simple testimoni de la mort. L’hospital és gran i espaiós com
qualsevol dels nostres i dóna fe del que havia estat la
infrastructura sanitària d’abans del 90. Ara rovellat, sense
medicaments ni oxigen “a l’Iraq tota la sanitat és publica però
ara el govern no arriba, ens ajuda per saltar-nos el bloqueig
però no arribem ni de lluny a les mínimes necessitats. Havíem
sigut un dels millors hospitals de l’Orient Mitjà”. Del 16 al
26 de febrer del 91 els míssils llançats per EEUU estaven
forrats d’urani i el resultat d’allò es aquest infern de càncers
infantils mai vistos, leucèmies i deformacions congènites.
Aquest hospital és la més eloqüent exposició de fins on és
capaç d’arribar la barbàrie i crueltat humana. Segons l’ONU,
des de 1991 han mort per aquestes causes un milió quatre-
centes mil criatures de menys de 5 anys. Un estudi de la OMS
calcula que d’aquí a quinze anys quasi el 50 % de la població
de l’Iraq estarà afectada de càncer. És el genocidi més gran
que mai s’ha donat a la història, la voluntat d’aniquilar un
poble des de les seves arrels. però segons el Comitè d’Experts
del pentàgon al servei de la mort “això no és una arma de
destrucció massiva!”. És un èxit del progrés. Quan al 1996
a la CBS el locutor va preguntar a Madeleine Albright sobre
aquestes morts, sense immutar-se va respondre que “el progrés
exigeix sacrificis”. I ara es tornarà a tirar urani, perquè “cal
evitar que Sadddam Hussein utilitzi armes de destrucció
massiva”. Vam visitar Tarek Aziz, viceprimer ministre, la
cara amable del govern, que acabava d’arribar de la visita
Roma i al Papa. Ens va sorprendre en primer lloc la
desprotecció. Malgrat la imponent solemnitat del palau
presidencial, que reprodueix l’antiga arquitectura babilònica,
ni controls ni carnets ni registres ni guàrdia de seguretat. El
conserge ens porta a una sala i al cap d’un minut apareix un
dels homes més buscats i amenaçats del món i hi estem gairebé
un parell d’hores. Es una entrevista emotiva i de despedida.
Sabem que d’aquí a poc morirà o el mataran. Ens atrevis a
dir-li amb una inusual franquesa que s’havien equivocat en
temes importants. “D’acord”, ens respon, però no s’equivoquin
vostès tampoc: haguéssim fet el que haguéssim fet la invasió
estava decidida des de fa molts anys: occident vol quedarse
amb el nostre petroli. Tarek Aziz estava al cas de les
manifestacions i en especial de la de Barcelona, agraïa el
treball per la pau sorgit des del poble però transmetia una
visió pessimista no solament del conflicte sinó de l’estat de
submissió i divisió en que quedarà Europa
A tots ells, i al taxista, i al que et para pel carrer preguntant
d’on ets i dona les gràcies per haver vingut, i als treballadors
de la central tèrmica, i als de l’hotel i als del bar on prens el
te, els transmetíem les esplèndides imatges, vives encara, de
la imponent manifestació del dia 15 a Barcelona. Ens sentíem
portadors de la solidaritat dels milions que van clamar per la
pau. I assumíem la responsabilitat de transmetre a la societat
catalana el seu agraïment, les seves paraules i actituds
pacífiques.
I ara la pregunta de sempre: la podrem evitar la guerra? A
tots els amants de la guerra els recomanaria viatjar a Bagdad.
Al Bush, al Cheney, al Rumsfeld a l’Aznar. Per que quan es
llegeix i s’interpreta la guerra des d’un ordinador, des d’una
sala oval, des d’una sala de botons com si fos la guerra de les
galàxies, des dels despatxos de la presidència del govern o
d’un ministeri o des d’una facultat és possible oblidar que
una guerra és, sobretot, la mort i el sofriment d’innocents, i
que des de la II Guerra Mundial la mort i sofriment de la
població civil innocent ha sigut l’objectiu deliberat de les
accions militars i ho seran en les futures guerres del S.XXI.
La guerra, en canvi, es fa impossible si hem mirat els ulls
d’un nen d’aquell hospital infantil, si hem agafat la ma de la
seva mare i hem entès el què ens diu pels senyals sempre
iguals de totes mares de totes les cultures i llengües del món,
si hem pres el cafè al bar amb els avis de qualsevol país. Les
seves cares, ulls i mans invoquen la pau i el seu sofriment és,
sense cap dubte el millor instrument per a discernir els
mecanismes de la pau.
Jaume Botey,
març del 2003
pg_0005
Pròxim CINEFÒRUM:
Manderlay
El principal mite viviseccionat en "Manderlay" (2005) no es
l'esclavitud, si no la majoria de les constants de tota la comunitat
humana: El be ilimitat que genera el mal absolut, la imposibilitat
de la inocència, el poder inebitablement basat en la violència,
les contradiccions individuals inherents a prova de la pedagogia
social; a la fi, els beneficis y misèries de la vida humana en
societat.