MOOLAADÉ
Sinopsi
Senegal –'96 1 h 57 –'96 35 mm
'96 Color –'96 Dolby SR –'96 1.66
FATOUMATA COULIBALY Collé Ardo Gallo Sy
MAÏMOUNA HÉLÈNE DIARRA Hadjatu
SALIMATA TRAORE
Amsato
AMINATA DAO
lima Bâ
DOMINIQUE T. ZEIDA E
el mercenari
MAH COMPAORE
Dona encarregada
de l'ablaci
ó
OUSMANE SEMBENE
Guió idirecció
DOMINIQUE GENTIL
Fotografía
DENIS GUILHEM
S
ó
BONCANA MAÏGA
Música
ABDELLATIF RAÏSS
Muntatge
JOSEPH KPOBLY
Decorats
Fitxa tècnica
Fitxa artística
Prensa
Collé Ardo viu en un poble africà. Fa set anys, no
va permetre que la seva fill fos sotmesa a l’ablació,
una pràctica que li sembla una barbàrie. Avui,
quatre nenes fugen per escapar-se del ritual de la
purificació i demanen a Collé que les protegeixi. A
partir d’aquest moment, s’enfronten dos valors: el
respecte al dret d’asil (el moolaadé) i la tradició de
l’ablació (la salindé)
“s una pel·lícula valenta, una denúncia amb un to poc habitual a Occident, i això contribueix
a fer-la encara més atractiva, i suposa un pas important en un cinema africà casi inexistent,
del qual a penes ens arriben pel·lícules. Des de la perspectiva europea no es pot dir que
sigui una “soflama” feminista, però és innegable la seva condició d’al·legat a favor d’una
societat africana més justa i amb menys violència contra les dones.”
Martín Baraibar. Diario del Festival/Zinemaldiaren Egunkaria
“Alhora que ofereix una visió fascinant sobre l’frica
contemporània, Ousmane Sembene se centra amb mestratge
en el preu d’una tradició.”
(Ed Scheid / Boxoffice Magazine)
“Per a qui estigui interessat en l’frica tal com és, i no com
s’entesta a ensenyar-nos Hollywood, Sembene ha realitzat
una pel·lícula amb una visió fidel de la vida d’un poble.”
(Neely Tucker / Washington Post)
pg_0002
Però... què sabem sobre l’ablació ?
La Declaració Universal dels Drets
Humans, adoptada per l’Assemblea
General de les Nacions Unides l’any
1948, proclama, en l’article 5, el dret
inalienable a no ser sotmès a tortures,
ni a penes o tractes cruels, inhumans
o degradants. Reconeix el dret a la
vida i a la igualtat entre homes i dones.
En una primera lectura, es podria
afirmar que la declaració atribueix a
les dones la titularitat d’aquests drets,
que emparen la seva integritat física
i psíquica. En la realitat quotidiana això
és més aviat una aparença que una
realitat, ja que les
dones són sotmeses a actes,
pràctiques i comportaments que
comprometen la seva integritat física
i psíquica. El 1952 va adoptar una
resolució específica sobre l’MGF
(MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA).
Però, en què consisteix l’MGF? És una
pràctica ritual i consisteix en
l’extirpació total o parcial dels òrgans
genitals femenins, per raons culturals,
socials i no terapèutiques. El tipus de
MGF, l’edat i la forma amb què es fa,
depenen de diversos factors, com ara
el grup ètnic al qual pertany la nena,
el país on viu i si és d’una àrea rural
o urbana.
Atorga identitat ètnica i de gènere.
Les raons de tipus religiós que
s’esgrimeixen per fer-la no són certes,
ja que no ho diu l’Alcorà ni tots els
musulmans la practiquen.
No es practica solament en països de
l’frica subsahariana o a l’Orient Mitjà,
sinó també
en comunitats receptores d’immigrats,
de tot el món. Cada any la pateixen
tres milions de dones i nenes; és un
procediment perillós que posa la seva
vida en un greu risc.
L’arribada al nostre país, en els anys
80, d’immigrants procedents de
l’frica subsahariana
ha fet que haguem d’apropar-nos a
realitats culturals diferents. No
emigren els continents, sinó les
persones, i amb elles les seves
tradicions i la seva cultura.
Aquesta pràctica ritual està molt
arrelada en els costums socials de
moltes de les persones que hem acollit
en el nostre país. Quan han fet l’MGF,
les nenes i les seves famílies
adquireixen un estatus social i són
respectades. No practicar-la pot
suposar-los vergonya i exclusió.
Actualment, l’antropòloga de la UAB
Adriana Kaplan, i membre del grup
GIPE/PTP,
treballa en un projecte amb el Govern
de Gàmbia sobre la utilització del
documental Iniciació sense mutilació,
traduït a sis llengües del país i que
servirà d’eina preventiva educativa. En
aquest documental s’explica el ritual
i les seves diferents fases, però se
n’elimina la part física.
Entendre com i per què persisteix
l’MGF ens ajudarà a establir
estratègies que ens portin a eradicar-
ne la pràctica. Per a això cal el
compromís internacional, dedicant
recursos per prevenir-la i per a
l’educació, no solament en els països
d’acollida sinó també en els d’origen.
Juana Moreno
GIPE/PTP(Grup
Interdisciplinar Per a l'Estudi de les
Prà'e0ctiques Tradicionals
Perjudicials)
pg_0003
Director
Ousmane Sembene
Ousmane Sembene va néixer el 1923 a Ziguinchor,
un poble del Senegal. Cridat a files per l’exèrcit colonial
francès, va ingressar al cos de tiradors senegalesos
l’any 1942. Va embarcar clandestinament el 1946
per anar a França, on va treballar de mecànic,
estibador i paleta.
Va començar a escriure a mitjan anys 50. Le docker
noir (‘El estibador negro’) va ser la seva primera
novel·la. L’any 1960 va publicar la bellíssima novel·la
Les bouts de bois de Dieu (‘Los trozos de madera de
Dios’). Quan començ a interessar-se pel cinema, va
pensar en la possibilitat d’arribar a més gent; ho
defineix com quelcom “polític, polèmic i popular”. Se’n
va anar a Moscou quan tenia 38 anys per estudiar
a l’Estudi Gorki. Va aprendre direcció amb Donskoi i
Serguei Guerasimov. Va realitzar el seu primer curt
el 1962, Borom Sarret (‘El hombre de la carreta’).
El 1964, el seu segon curt, Niaye, va ser guardonat
en el Festival de Locarno. El 1966 va dirigir La Noire
de... (‘Muchacha negra’), el primer llargmetratge
realment africà del continent.
El seguirien nombroses pel·lícules, veritables
testimonis de l’frica contemporània, entre les quals
esmentem Le mandat (‘El giro’), Xala, Ceedo, Camp
de Thiaroye (‘Campamento de Thiaroye’) i Guelwaar,
totes guardonades en nombrosos festivals. El 1999
va retre homenatge a la dona africana amb la pel·lícula
Faat Kiné, la primera entrega de la trilogia anomenada
Heroísmo cotidiano; Moolaadé és la segona entrega.
La tercera, La confrérie des rats (‘La cofradía de las
ratas’) està en preparació.
Filmografia
1963
BOROM SARET (‘El hombre de la carreta’) (curt)
1964
NIAYE (curt)
1966
LA NOIRE DE... (‘Muchacha negra’) (llarg) Premi Jean Vigo 1966
1968
MANDABI (llarg) Premi Especial del Jurat, Venècia 1968
1969
TRAUMATISME DE LA FEMME FACE A LA POLYGAMIE (‘Traumatismo de la mujer
frente a la poligamia’) (documental)
LES DERIVES DU CHOMAGE (‘Las consecuencias del paro’) (documental)
1971
TAUW (curt)
EMITAI (llarg) Medalla de Plata, Moscou 1971
1972
BASKET AFRICAIN AUX JEUX OLYMPIADES (‘Baloncesto africano en los Juegos
Olímpicos’) (documental)
1973
L’AFRIQUE AUX OLYMPIADES (‘frica en las Olimpiadas’) (documental)
1974
XALA (llarg), Premi Especial del Jurat, Karlovy Vary 1976
1976
CEDDO (llarg), Selecció Oficial, Cannes 1977
1988
CAMP DE THIAROYE (‘Campamento de Thiaroye’) (llarg), Premi Especial del Jurat,
Venècia 1988
1993
GUELWAAR (llarg), Medalla d’Or del Senat de Venècia, 1992
1999
HEROISME AU QUOTIDIEN (‘Heroísmo cotidiano’) (curt)
2000
FAAT KINE (llarg)
2003
MOOLAADÉ (llarg) Premi “Una Cierta Mirada”, Cannes 2004
Moolaadé és una vella paraula pulaar l’equivalent de la
qual existeix en mandinga i en wòlof. Expressa la noció de
dret d’asil.
El moolaadé és la protecció que es dóna a qui fuig. Se’ns
ha transmès per tradició oral a través dels contes, les
històries, les llegendes i els enigmes que s’expliquen de
generació en generació. A la pel·lícula, unes nenes a punt
de passar pel ritual de l’ablació demanen ajuda a Collé
Ardo, coneguda pel seu rebuig a aquesta pràctica ancestral.
El moolaadé és una convenció oral amb valor jurídic
reconeguda per tothom des de temps immemorials. Les
seves regles, lleis i decrets estan gravats per sempre en
la consciència. Portador de presagis funestos, cap home,
dona o infant gosa ignorar-lo. Només el càstig públic del
posseïdor del moolaadé permet allunyar l’amenaça.
El primer que va transgredir el moolaadé va ser el rei
Yerim Dethle Kode Ndiak. A pesar del poder que tenia, els
seus súbdits es van rebel·lar i el van matar. A la seva
tomba es va plantar un brot. Aquest, en créixer, es va
convertir en un arbre amb el tronc retorçat i les branques
turmentades. El record de l’arbre segueix viu en les nostres
ments.
Quant a la salindé, és una paraula sarakole o mandinga
que significa l’ablació de les nenes per purificar-les. És una
cerimònia ritual molt arrelada en els costums. La salindé
és un gran esdeveniment en la vida d’una dona i acostuma
a produir-se als set anys, sota la mirada condescendent
dels homes. Res és prou bonic ni prou car per a la festa
que se celebra per a aquesta ocasió. Durant les dues
setmanes que precedeixen l’entrada al bosc sagrat, les
mares i les tietes preparen psicològicament les nenes
perquè aguantin el dolor sense cridar, sense queixar-se.
Han de controlar i dominar la mossegada viva i ardent del
ganivet. Si pot amb el dolor, la jove demostrarà que de
dona sabrà sobreposar-se als turments i les afliccions de
l’existència. Al contrari, una nena que no ha passat per
l’ablació és una bilakoro (en malinke), és impura i no es
pot casar.
La salindé col·loca la nena al nivell d’esposa. Aconsegueix
el cim de l’honorabilitat, entra en el cercle de les mares
satisfetes, l’eleva al rang de “reialesa”.
La dona que ha passat per l’ablació simbolitza la puresa.
És un honor per al seu marit, per a la seva família. La
salindé permet als homes controlar la fidelitat i la sexualitat
de les seves dones. Personalment, crec fermament que
s’ha abolir la pràctica de l’ablació. Sempre ho he pensat.
I encara més avui dia amb l’avenç de la sida.
pg_0004
Pròxim CINEFÒRUM:
Al descubierto,
guerra en iraq
Manderlay
17 de març
col·loqui conduït per Jaume
Botey, professor de la UAB,
membre de la Plataforma per
l'Alliberament i la Sobirania de
l'Iraq (PASI) i present a l'Iraq ara
fa tres anys com a component de
les brigades internacionals en
contra de la invasió
L'ultima del mestre
Lars voon Trier
31 de març