L'amor i les paraules
El cinema de Sangsoo sempre s'ha alimentat de la vida i l'observació, però aquí s'introdueix el factor inèdit de resposta a una indesitjada sobreexposició mediàtica
"Per què plores?", pregunta Jean-Paul Belmondo a Anna Karina a Pierrot, el loco (1965) de Jean-Luc Godard. "Perquè tu em parles amb paraules i jo et miro amb sentiments", contesta ella. Hi haurà qui consideri tòpica aquesta associació del que és femení amb l'emocional i el masculí amb el racional, però el diàleg il·lustra amb claredat la idea que, en una mateixa història d'amor, pot obrir-se una rasa infranquejable quan la subjectivitat de cada un dels amants es configura en un idioma diferent. Almenys en dues seqüències d’En la playa sola de noche, una de les tres pel·lícules que Hong Sangsoo ha estrenat aquest 2017, es manifesta un desacord semblant: ella ha esperat, ha patit i l'alcohol impulsarà la catàrtica exteriorització dels seus sentiments; ell (absent bona part del metratge) necessita recórrer a paraules alienes, a poemes, a la verbalització dels sentiments dels altres, per expressar la profunditat del desamor. Però els jocs amb el llenguatge que proposa aquesta pel·lícula, d'aparença enganyosament transparent, van molt més enllà.
El cinema de Sangsoo sempre s'ha alimentat de la vida i l'observació, però aquí s'introdueix el factor inèdit de resposta a una indesitjada sobreexposició mediàtica: el romanç adúlter entre el director i l'actriu Kim Min-hee va convertir el dolor de l'esposa del cineasta en mercaderia per a la premsa sensacionalista. Així, En la playa sola de noche podria malinterpretar-se en dos sentits diferents: com a sospitosa autoexculpació a partir de la idea que, almenys en aquest adulteri, el dolor es repartia entre els tres vèrtexs del triangle, i com a rentat de cara de Kim Min-hee davant la seva imatge pública de trencamatrimonis.
La pel·lícula es divideix en dues parts: la primera transcorre a Hamburg amb Kim Min-hee en estat d'espera; la segona, a Corea, culminarà en una escena de confrontació que podria ser somiada. L'escriptura visual de Hong Sangsoo, que havia eliminat tot marcador textual entorn del temps del relat, ara agrada a eliminar-los també enfront de realitat, somni i desig. I el tema de la desconnexió lingüística ho abasta tot, des de la vulnerabilitat de l'estranger en terra estranya armat amb frases formulàries de manual fins a les dificultats de verbalitzar l'inexpressable. S’ho va imaginar aquest crític o al poderós pla que tanca la pel·lícula l'acompanyen, en fora de camp, els sanglots de Sangsoo?
|