La directora portuguesa Claudia Varejão presenta un llargmetratge potent i oníric, un retrat sense compromisos d'una generació que lluita per existir

La cineasta portuguesa Cláudia Varejão s'ha cultivat una reputació entre el públic i la crítica gràcies a obres que barregen realitat i ficció a través d'imatges oníriques que transformen allò quotidià en poesia. Aquestes inclouen títols com Ama-San (2016), un homenatge a una comunitat de pescadores japoneses, que va rebre una menció especial a Karlovy Vary, i Amor Fati (2020), seleccionada en nombrosos festivals com Visions du Réel, Doclisboa i CPH:DOX, que retrata parelles "atípiques" que desafien les convencions socials: amics, familiars, amants o animals amb els seus amos.

El seu últim llargmetratge, Lobo & Perro, estrenat a les Giornate degli Autori de la 79a Mostra de Venècia, se situa en aquest complex i delicat procés de fusió entre realitat i ficció, el poder de l'observació directa i la màgia de la narració. L'esperit documental de Varejão emergeix en el seu desig de rodar la pel·lícula en un lloc molt específic, habitat per realitats socials i culturals molt fortes, però de vegades asfixiants, així com en la seva decisió de recolzar-se en un repartiment compost per actors no professionals. En aquest sentit, la directora confessa que Lobo & Perro és una condensació dels seus records, del seu món interior, però també de la llarga investigació que va dur a terme amb els joves habitants de l’illa de São Miguel. A l'obra, diferents històries es combinen per donar forma a una narrativa composta per microuniversos i petites ferides per guarir. La comunitat local, involucrada en la realització de la pel·lícula, es converteix en "la columna vertebral de l'obra", en paraules de Varejão.

L’Ana (Ana Cabral) va néixer a l’illa de São Miguel, enmig de l'Oceà Atlàntic, on regnen la religió i les tradicions ancestrals. En créixer en una família amb dos germans, la seva mare i la seva àvia, l'Ana s'adona des de ben petita que les nenes i els nens no han de complir les mateixes regles. Gràcies a la seva amistat amb el carismàtic i misteriós Luis (Rubén Pimenta), el seu millor amic queer, que expressa una diversitat orgullosa a través del seu barroc i fluid aspecte de gènere, l’Ana comença a qüestionar el món que l'envolta, les injustícies d'una societat en la qual la identitat de gènere binària és adorada com una relíquia. En aquest sentit, una de les drag queens del club que freqüenten l’Ana i el Luis augura amb tristesa: “el binarisme és una presó”. Quan la Cloé (Cristiana Branquinho), una amiga de l’Ana, arriba des del Canadà per passar l'estiu a l'illa portuguesa, la lleugeresa de l'adolescència i la riquesa d'un arc de Sant Martí prenen el control. Embriagada per sensacions emocionants que mai no va pensar que arribaria a experimentar, així com per una dosi de rebel·lia alliberadora, l’Ana emprèn un viatge que la portarà lluny de la seva illa natal. Un viatge que la portarà a descobrir altres realitats, més d'acord amb el seu esperit polifacètic i indòmit.

Lobo & Perro és un retrat lluminós i poderós de la comunitat queer de l'illa de São Miguel, una oda al gènere fluid que transforma la violència en tendresa, la intolerància en un esperit comunitari amb poder tranquil·litzador. Les escenes íntimes en què veiem personatges que semblen trets de l'oníric univers pop de David LaChapelle apoderant-se de l'escenari resulten commovedores i poètiques, recordant-nos que també tenen dret a existir malgrat que la societat prefereixi relegar la seva diversitat a la foscor. De fet, l'ús de la cançó The Cold Song, de Klaus Nomi, quan el Luis, obligat a afaitar-se els cabells com a senyal de submissió, es col·loca a l'escenari envoltat per l’Ana, la Cloé i les altres drag queens, és un moment especialment poderós. Lobo & Perro és un cant a la fragilitat, entesa com un acte de rebel·lió a favor d'una diversitat que s'imposa en tota la seva commovedora veritat.