CRÍTICA

Transposició de la novel·la homònima de Sandro Veronesi publicada el 2019

El film va ser presentat recentment a TIFF (Toronto International Film Festival) i serà la pel·lícula d'obertura del Festival de Cinema de Roma.

El relat, que després es desenvolupa anacrònicament, comença presentant el protagonista davant de càmera rebent una misteriosa trucada que automàticament condueix a un flashback ambientat a la dècada dels 70 des de l'adolescència del protagonista Marco Carrera (Pierfrancesco Favino). El Colibrí (Il Colibrì, 2022) narra de forma fragmentària tota la vida del Marco fins a arribar als seus últims dies de vida a la vellesa. En coincidència amb com se sol dir, que abans de morir un recorda de manera episòdica els moments més significatius de la seva vida. Per tant, l'espectador haurà d'unir els moments de la vida del protagonista com una mena de trencaclosques.

No obstant això, és un fil conductor fàcil de seguir i intrigant, travessat sens dubte per la tragèdia familiar, per la qual cosa es pot emmarcar el relat dins del gènere del melodrama. La història de vida del Marco inclou un gran amor impossible (la Luisa, interpretada per Bérénice Bejo), intriga de predestinació i morts inesperades, dues característiques pròpies del gènere. Un dels primers esdeveniments que es representen a El Colibrí, està vinculat al suïcidi de la germana gran del protagonista, fet que marcarà una vida signada per la tragèdia. Sobre això, curiosament sembla que les dones són les que més pateixen en el relat.

El títol del film, El Colibrí, es refereix a dues qüestions. D'una banda, literalment és el sobrenom afectuós que la seva mare li va atorgar a la infantesa, a causa de la seva petita contextura física. D'altra banda, en un sentit més metafòric, l'enunciació esmenta que “el colibrí es queda on ets”, com expressió de la lleialtat i capacitat de continuïtat, resiliència, tenacitat incansable del personatge. Qui igual que un colibrí que cerca constantment el nèctar de les flors, el Marco busca el nèctar de la vida. Mentre que alguns reaccionen com la seva esposa Marina (Kasia Smutniak), qui “quan la realitat és dura es defensa amb la imaginació”, en contraposició, aquesta au petita és capaç de volar enrere, ensenyant que, tot i recordar el passat, hem de seguir endavant malgrat el dolor, tal com ho evidencia l'accionar del protagonista.