CRÍTICA

16/02/2022 - BERLINALE 2022: Isabelle Huppert navega a través dels misteris dels records romàntics, teixits en capes entrellaçades per Laurent Larivière

“Això et portarà records –Està tancat –Ho has oblidat? És una nansa al revés. Això s’obre en l’altre sentit”. Però no, la porta del jardí dels records no es vol obrir i la clau de l'espai memorial ja no és on pensàvem haver-la amagat. A La vida sin ti, estrenada a la sessió Special Gala de la 72a Berlinale, Laurent Larivière se submergeix als meandres de la memòria, a través d'un engranatge sofisticat i molt diversificat en flashbacks que reconstrueixen la vida de la protagonista. El festival alemany també ha concedit aquest any un Ós d'Or a la trajectòria de la icònica Isabelle Huppert, l'actriu principal de la pel·lícula. Però, per un gir del destí, l'estrella francesa, afectada per la covid, va haver de renunciar a l’últim moment a desplaçar-se a Berlín, una absència que constitueix gairebé el record llunyà d'una pel·lícula que mai no arriba cap on esperem, com en un somni on les imatges apareixen i desapareixen de sobte.

És de nit, carretera, pluja, i al volant, Joan Verra (Isabelle Huppert) s'explica, recorda. Un enamorament sobtat de joventut (la protagonista és encarnada per Freya Mavor) pel carterista irlandès Doug (Éanna Hardwicke), un idil·li romàntic que acaba entre les reixes d'una presó abans de tornar a França, embarassada i amb una vida de nena-mare soltera. Uns anys més tard, serà la seva pròpia progenitora (Florence Loiret Caille en un petit paper sorprenent) qui abandonarà la família. Convertida en editora, la Joan sentirà afecte per l'inconformista novel·lista alemany Tim (Lars Eidinger). I durant tot aquest temps creix el Nathan, el seu estimat i únic fill (interpretat per Louis Broust, Dimitri Doré i Swann Arlaud). Tot això sense oblidar una trobada sorpresa amb un Doug envellit. Doncs els sentiments no tenen edat quan els records ressorgeixen i n’amaguen d’altres… Però, tots són fidels a la realitat?