CRÍTICA
24/05/2022 - CANES 2022: La tornada al cinema de David Cronenberg és una inquietant mirada a un futur en què els humans han aconseguit una nova fase de la seva evolució
Quan no veus telèfons intel·ligents ni ordinadors de cap mena, saps que passa alguna cosa. I després hi ha el repartiment, tots parlen en anglès però mai amb el mateix accent. I què cal dir de l'aura goticomediterrània d'onades nacrades davant de l'arquitectura groga? La raresa o el misteri del cinema mai no està només en la trama o en el concepte: pot ser un llargmetratge atmosfèric amb una brisa que et faci sentir malalt.
Crímenes del futuro, la nova pel·lícula del mestre canadenc David Cronenberg que competeix a Canes —el seu primer llargmetratge en vuit anys— està plena d'aquests elements, tots en perfecta harmonia amb les seves idees. El tema en qüestió és l'evolució i el futur, però potser l'èxit més gran d'aquesta pel·lícula és evitar la sensació contemporània de la temàtica, que és sinònim de conceptes com el metavers i la intel·ligència artificial. Aquí el progrés evolutiu està relacionat, com era esperable en aquest director, amb el fet cru i material del cos. L'evolució ens va fer humans, millorant-nos a partir de les primeres formes humanes en allò que Yuval Noah Harari anomena Revolució Cognitiva. I aquí, Cronenberg es pregunta per què la propera etapa no hauria de presagiar que ens convertim en una espècie completament nova.
Tot plegat es concentra en la deliciosa història sensacionalista d'un artista de performance i la seva musa, connectats en una xarxa amb altres figures fosques que lluiten pel poder i la influència. Saul Tenser (Viggo Mortensen) és un home capaç de desenvolupar òrgans nous i fins ara sense precedents en el seu cos, i aprofita el seu estrany do en el món de l'art, on els mostra a un públic interessat amb l'ajuda d'una màquina de dissecció a control remot. Els òrgans que mostra, que semblen cors i fetges, però la forma dels quals s'assembla més a estranyes criatures marines, després són embotellats i tatuats per a tothom que vulgui admirar-los com un objet d'art. La Caprice (Léa Seydoux), una excirurgiana d'urgències que s'ha unit a Tenser com a companya de vida i de treball, dirigeix el crustaci a control remot amb l'habilitat motora que requeria la seva professió anterior. I això és plausible en el món en què transcorre la història perquè els humans també han evolucionat per tal de no experimentar dolor físic. Els talls i les ferides s'han convertit en una altra manera de sentir una sensació física única i, com s'esperava, això també és explorat en el sexe.
Però això només és una faceta d'un món i les seves fronteres intel·lectuals i perceptives, que canvien davant dels nostres ulls. La forma més fascinant que té la pel·lícula de connectar amb la nostra vida a la dècada del 2020 és a través de la metàfora, on les actituds cap a aquests estranys canvis poden veure's com progressistes o reaccionàries. I Tenser està en una crisi existencial, sense saber si seguir com a informant per a l'esquadró del compliment de la llei “New Vice”, que controla i tracta de vigilar aquests canvis, o unir-se a l'innovador empresari Lang Daughtery (un sorprenent Scott Speedman), que està interessat a convertir aquests òrgans en un nou sistema circulatori o digestiu.
Crímenes del futuro és abans que res una pel·lícula “tardana” de Cronenberg, que adapta i fa referència a les seves pel·lícules més cerebrals com Videodrome, Crash i Cosmopolis. Es fa referència a la darrera a través del seu diàleg literari i estilitzat, que al principi sembla inhibir massa el naturalisme dels actors, però el públic s'adapta ràpidament si la resta de la pel·lícula funciona. I encara que el seu to sempre és fred i analític, des de La zona muerta en endavant, Cronenberg ha estat capaç d'afegir a la seva obra aquest lirisme, que ha fet de Crímenes del futuro una de les millors i més estimulants pel·lícules d'aquesta edició del festival.
David Katz – cineuropa.org |