CRÍTICA

Julia Roberts té un magnetisme que va molt més enllà del seu inqüestionable talent i el seu ample somriure. No es pot qualificar, és quelcom que transcendeix la ficció quan l'actriu pren la pantalla per explicar-nos una història. En el cas de les d'amor, aquestes de les quals es va apoderar als 90, amb la seva simple presència fa creure, fins i tot al més cínic, en prínceps amb limusina, llibreters darrere de portes blaves i millors amics destinats a estimar-se per sempre.
La pèl-roja torna a la ‘rom-com’ [comèdia romàntica] amb aquest magnetisme intacte. Ho fa en una indústria diferent, millorada, que per fi accepta que els seus actors superin la barrera dels 30 anys o que la protagonista femenina pugui tenir un xicot jovenet i una mica ximple.

Viaje al paraíso és tot el que un amant de la comèdia romàntica demana a una pel·lícula d'aquestes característiques per capbussar-se en les trames més absurdes: una dissecció de l'amor en totes les seves formes (romanç, amistat, família, amor propi!) tremendament entretinguda, amb el tàndem Julia-George (Clooney, tan rondinaire que resulta irresistible) entregat al ressentiment, les pulles i el viatge d'autodescobriment d'uns ex que intenten evitar que la seva filla es casi a Bali.

L'aposta no es lliura dels clixés molt fàcils ni dels girs predictibles tan propis del gènere, però és part de l'encant d'aquests films; l'espectador anhela un final feliç i només exigeix ​​gaudir del viatge. I tant que en gaudim entregant-nos al carisma i la vis còmica dels protagonistes, en constant guerra dialèctica, així com a uns secundaris (menció especial per a Billie Lourd) a l'alçada d'aquesta utopia paradisíaca, hilarant i esperançadora.

Deu ser que una bona ‘rom-com’ és la fantasia que necessitàvem després d'aquests anys de pandèmia; deu ser que Roberts i Clooney ens convencen facin el que facin; deu ser que fins i tot el cor cinèfil més cínic desitjava tornar a creure en les històries d'amor