CRÍTICA

13/09/2021 - Bouli Lanners canvia les localitzacions del seu cinema per narrar, en anglès, una història d'amor tendra i delicada, un retrat d'emancipació i una reflexió sobre la memòria

La Millie ( Michelle Fairley) ha viscut sempre a la seva illa, al nord d'Escòcia, una illa tan austera com sublim. Tot i pertànyer a una petita comunitat, fortament marcada per la religió, en viu  al marge marcada pel seu celibat, en un món on el paper de la dona està lligat al destí d’un home.

El Phil (Bouli Lanners) és l'estranger, que ha arribat fa poc a l'illa, amb els seus misteris i el seu accent per als seus assumptes. Voluntariós i juganer, proposa sense imposar la seva simpatia als habitants de l'illa, a qui observa amb curiositat i diversió.

Un dia el Phil pateix un ACV, del qual es desperta havent perdut la memòria. La Millie hi veu una oportunitat inesperada, i decideix aprofitar-la, pot ser que sigui l'última. Ella viu sola. Ell viu sol. Potser poden viure sols, però junts?

La Millie es farà càrrec, amb la discreció que la caracteritza, del retorn del Phil a casa seva. Ella aprofitarà la seva amnèsia sobtada (i presumiblement provisional) per reescriure els darrers capítols de la seva vida, reinventar els seus hàbits, recrear records. La Millie li explicarà que van ser amants, però que a causa de la seva malaltia, ella no vol imposar-li una relació que no ha de ser forçada.

Però, per què resistir-se a l'amor quan es presenta sense avís previ? El Phil es deixarà portar per aquesta modesta però bonica història, per aquests bonics sentiments, mentre que la Millie assaborirà la felicitat de viure junts, i de ser vista d’una altra manera per la societat.

No obstant això, aquesta nova felicitat és lluny de rimar amb serenitat. La Millie sap que s'embolica en una mentida de la qual li agradaria sortir, però no està a punt per renunciar a uns fragments d'amor que estan comptats, en setmanes o en dies. El Phil acabarà recuperant la memòria i, què pensarà dels records que ella ha inventat, d'aquestes històries que ella li ha explicat?

Amb la seva nova pel·lícula, Un amor a Escòcia, presentada a la secció Contemporary World Cinema del Festival de Toronto, el cineasta belga Bouli Lanners intenta per primera vegada un doble exercici singular que aconsegueix, amb tacte i precisió, oferir alhora un retrat emotiu d'una dona i una història d'amor, ni drama ni comèdia romàntica, només una bonica història d'amor.

D’aquelles que canvien per sempre l’ésser estimat. La Millie no només va guanyar l'amor, també va guanyar la llibertat d'esdevenir el que somiava ser, la possibilitat d'autoritzar-se a ser feliç.

Tot i que també hi trobem l'art de la composició pictòrica i la malenconia de les pel·lícules anteriors del cineasta, també hi descobrim una delicadesa infinita i un romanticisme molt ben reivindicat. Un romanticisme encara més commovedor: el privilegi de dues ànimes copejades, a les quals la societat hauria classificat ràpidament com a solterassa o solteràs, com si estiguessin condemnats a viure més enllà de l'amor.

Aurore Engelen - Cineuropa