Una classe de cinema amb missatge

Steven Spielberg, mestre absolut, respon a l'envit impossible, al desafiament de readaptar un dels musicals de més èxit en la història de Broadway: West Side Story (1957) de Leonard Bernstein (música), Stephen Sondheim (lletres), Jerome Robbins (coreografia) i Arthur Laurents (guió). Darrere seu hi ha un clàssic tan categòric i insuperable com és West Side Story (1961) de Robert Wise i Jerome Robbins -que va readaptar les seves coreografies al llenguatge cinematogràfic-, icona del cinema musical clàssic i guanyadora de 10 Oscars, incloent-hi Millor Pel·lícula, Director i Actors de repartiment: Rita Moreno (Anita) i George Chakiris (Bernardo) -els principals, Natalie Wood i Richard Beymer, se'n van anar de buit-.

Per què?

Per aixecar una empresa tan complexa cal intentar enfrontar-se a la pregunta següent: Per què fer una nova West Side Story si ja existeix una West Side Story insuperable? Per què? Que potser la gent ha abandonat el cinema clàssic? És que a les plataformes no està disponible (sí que ho està: a Filmin)?

Comprem el fet que val la pena, de fet, val moltíssim la pena, poder veure West Side Story en pantalla gran però: com surt millor la jugada en termes empresarials (els que importen als de dalt)? És a dir: Com fem més diners? Produint una nova pel·lícula (costos) amb un director d'innegable tirada popular (Spielberg) esperant que la gent vagi en massa a les sales (guanys)? O reposant directament el clàssic per Nadal en espera que l'aparell nostàlgic de la gent gran empenyi els joves a les sales cinematogràfiques? Preguntes llançades a mar obert d'una societat devorada per l'entropia del sofà tou i l'accés ràpid a contingut dramàticament banal i estèticament aplanat. Seguim.

Que se m'entengui: jo faria obligatori veure West Side Story a les escoles públiques, una nova litúrgia: la cinematogràfica, i aquest trimestre només grans musicals: Cantando bajo la lluvia (1952), Un americano en París (1951), Las zapatillas rojas (1948), Los cuentos de Hoffman(1951), My Fair Lady (1964), Purple Rain (1984), The Muppet Movie (1979), Rocky Horror Picture Show (1975), Cabaret (1972), Funny Girl( 1964), Sonrisas y lágrimas (1965), Los paraguas de Cherburgo (1964), Guys and Dolls (1955), Little Shop of Horrors(1986), Annette (2021)...

Però, assumint la meva condició de senyor gran que aixeca el bastó al cel amb gest agre, he de reconèixer que m'he emocionat fins al moll de l’os amb el West Side Story de Steven Spielberg. Per dues raons bàsiques:

1. Per la classe cinematogràfica del realitzador, on, en el seu primer musical, dona una lliçó de posada en escena del gènere sempre enganxat als codis bàsics fonamentats per Gene Kelly i Stanley Donen i que, en molts moments, busca mimetitzar el pla amb la pel·lícula de Wise i Robbins (del qual conserva les seves coreografies)
2. Pel missatge frontal antiodi que la pel·lícula recrea en la nova adaptació de Romeu i Julieta. El West Side Story de Spielberg no només és la bellesa de la recreació d'un musical clàssic, també és un film polític sobre com l'amor hauria de tombar l'odi i, tanmateix, l'odi aconsegueix retroalimentar-se fins a emportar-s'ho tot. Per això West Side Story és una pel·lícula antiracista, antinacionalista, antixenofòbia... antiodi en definitiva, la classe de pel·lícula que no entendrà algú que voti la ultradreta.