05/11/2021 - Benito Zambrano aplica amb cura la recepta d'adaptar a la pantalla la novel·la homònima de Cristina Campos i aconsegueix que no s'ennuegui, sinó que tingui molta molla

Si no es coneix el llibre original, un títol així, a priori, pot resultar una mica sospitós. Pan de limón con semillas de amapola deu ser un altre embafador film amb la cuina com a pretext per a romanços ensucrats? La mai desitjada versió cinematogràfica de Master Chef o altres insofribles programes de televisió sobre competició entre fogons? O una cursileria indigesta? Encara que en algun moment la nova pel·lícula de Benito Zambrano –que s'ha estrenat en una sessió especial de la 66a edició de la Seminci, Setmana Internacional de Cinema de Valladolid– s'acosta a aquests perillosos límits, cal reconèixer al cineasta andalús que no sucumbeix al sucre i la melassa, i surt airós del difícil tràngol de convertir l'adaptació de l'exitós llibre del mateix nom de Cristina Campos en un llargmetratge emocionant, bell i orgullós de la seva essència de melodrama amb aroma clàssica.

Zambrano, que ha demostrat sobrat coneixement de la psicologia i la sensibilitat femenines des de la seva òpera prima (Solas), se submergeix en una trama protagonitzada per dones per parlar de sororitat, empatia, ferides obertes, bravura i complicitat. Amb un elenc encapçalat per Elia Galera (en el millor paper de la seva carrera) i Eva Martín, que encarnen dues germanes allunyades que es retroben quan hereten una fleca a la localitat de Valldemossa, a la bonica illa de Mallorca.

Quan la càmera del director de La voz dormida es posa en aquest patrimoni/paisatge i la pantalla es converteix en una postal o en un reportatge de revista de decoració cuqui, flaqueja lleugerament el drama íntim i el misteri que envolta dues dones madures que han d'afrontar el seu destí amb valentia, i ho aconsegueixen. Com? Recolzant-se l’una en l’altra i, sobretot, reinventant-se: aquí aquest Pan de limón con semillas de amapola aconsegueix el millor sabor, pastat a base d'apoderament i desig d'avançar en companyia, amb afecte i sinceritat.

Perquè, com el mateix Zambrano va reconèixer a Cineuropa en una recent entrevista, ha fet aquest llargmetratge per emocionar, i vaja si ho aconsegueix, a foc lent però ferm i amb ingredients tan saborosos com l'exaltació de la llibertat individual, la unitat davant de qualsevol tasca (domèstica o vital) i l'escolta del cor, amb totes les conseqüències… encara que més d'un espectador, al·lèrgic a les emocions a flor de pell, pugui titllar de fulletó aquesta història de persones (no importa el seu sexe) disposades a tot per millorar les seves existències.