No hi ha grans pigments per a grans interpretacions, però sí una mica d'esforç de tots els actors i bona voluntat per creure's els papers

Els que saben explicar les fases de l'univers Marvel ja deuen conèixer aquests nous superherois que tenen milers d'anys d'existència, els Eterns, que van arribar a la Terra des de Déu sap on i més o menys quan l'Eva pelava la poma a Adam. I aquí han estat amb la missió de defensar la nostra espècie d'uns grans monstres anomenats Desviants que ens devoren, i de procurar els avenços socials i tecnològics des de Babilònia fins a Silicon Valley. Per no ser humans, encara que en tenen la traça i els tics, representen un compendi en pla paritari i de consens de races, cultures i representacions socials i sexuals, i n'hi ha d'asiàtics, afroamericans, llatins, caucàsics, ecologistes, gais i amb discapacitat (una és muda), encara que tenint en compte els superpoders que manegen tots, caldria parlar amb més propietat i dir diversitat funcional o capacitats especials.

Per posar-los a ballar aquesta aventura, la Marvel ha triat una directora solvent, Chloé Zhao, que acaba de guanyar l'Oscar amb Nomadland, una pel·lícula amb els peus tan a terra que sorprèn veure-la aquí tan pels aires i els cels. No és el seu territori, no juga a casa, però aconsegueix donar a aquesta pel·lícula de pim-pam-pum un cert aire espiritual i contemplatiu. L'argument té la paciència al principi d'anar-se explicant i, després, d'oferir bones dosis d'acció i espectacle, i exposa a més tota aquella contradicció ja tradicional entre l'eternitat i el dia a dia, viure molt i haver d'aguantar-se i aguantar els altres.

El pes del protagonisme l'assumeixen Gemma Chan i Richard Madden, que fan alguna cosa més que sensació a qualsevol portada de revista, i darrere, com saludant, Angelina Jolie i Salma Hayek. En fi, no hi ha grans pigments per a grans interpretacions, però sí una mica d'esforç de tots els actors i bona voluntat per creure's els papers.