MADRES PARALELAS

Direcció i guió: Pedro Almodóvar País: Espanya Durada: 123 min Any: 2021 Gènere: Drama Interpretació: Penélope Cruz, Milena Smit, Israel Elejalde, Aitana Sánchez-Gijón, Rossy de Palma, Julieta Serrano, Daniela Santiago, Adelfa Calvo, José Javier Domínguez, Inma Ochoa, Trinidad Iglesias, Carmen Flores, Arantxa Aranguren, Ana Peleteiro Música: Alberto Iglesias Fotografia: José Luis Alcaine Distribuïdora: Sony Pictures Estrena a Espanya: 08/10/2021

No recomanada per a menors de 12 anys
Versió original en espanyol

SINOPSI

Dues dones coincideixen en una habitació d'hospital on donaran a llum. Totes dues estan solteres i es van quedar embarassades per accident. La Janis, de mitjana edat, no se’n penedeix i està exultant. L'altra, l’Ana, una adolescent, està espantada, penedida i traumatitzada. La Janis intenta animar-la mentre passegen pels passadissos de l'hospital. Les poques paraules que intercanviïn en aquestes hores crearan un vincle molt estret entre totes dues, que per casualitat es desenvolupa i es complica, i canviarà les seves vides de forma decisiva.

(FilmAffinity)

 



CRÍTICA

02/09/2021 - VENÈCIA 2021: Pedro Almodóvar combina l’"estil telenovel·la" amb una seriosa lectura del passat no resolt del seu país, demostrant que en aquest moment, pot fer ja tot el que vulgui

Madres paralelas, la brillant aportació de Pedro Almodóvar a la secció oficial de Venècia, és una sumptuosa producció amb Penélope Cruz com a líder espiritual, que podria estar entre "l’Almodóvar rar" i "l'Almodóvar vintage" de Todo sobre mi madre o, per exemple, Volver. Això és degut en gran part a la seva decisió de combinar la història descaradament novel·lesca de dues mares que donen a llum les seves filles al mateix temps, amb serioses reflexions sobre fosses comunes oblidades, que amaguen les restes dels assassinats durant la Guerra Civil Espanyola. Si ja va tirar la mirada enrere en l’autobiogràfica Dolor y gloria, aquí també desenterra alguns llibres d'història. El resultat pot ser confús, però segur que resulta interessant; un experiment irregular d'un vell mestre que pràcticament ha fet de tot i que ha creat els seus propis clixés.

Aquella pel·lícula anterior, universalment aclamada com una mena de comiat d'Almodóvar, era fàcil d'entendre i de creure. Aquesta no ho és, i potser és degut al seu abast i ambicions. Encara que resulta divertida d'analitzar, Madres paralelas no aconsegueix l'impacte esperat. Tot i que Cruz, per a una, ho dona tot, en el seu paper de la Janis, una fotògrafa convertida en mare soltera que fa una nova amiga a la sala de parts. La seva mare, una hippy, li va posar Janis en honor a Janis Joplin, però l’Ana (Milena Smit) no sap qui és. Però mentre totes dues se sorprenen davant els seus respectius embarassos, la Janis està més contenta. L’Ana, menor d'edat, està espantada, ja que té traumes passats. A poc a poc, s'acostumen a això, tot i que el suposat pare absent de la filla de la Janis -un famós arqueòleg forense, que serà útil- no sembla reconèixer-se en la nena que el mira des del bressol.

Almodóvar, igual que el seu guia espiritual, Douglas Sirk, sempre va ser bo en els melodrames maternals. A aquesta pel·lícula no li falta drama, o kit de prova d'ADN, però no hi ha passió, i les cortines blanques onejant al vent porten immediatament a la concepció. La introducció d'un altre assumpte de curta durada tampoc ajuda, per no parlar que és una d'aquelles històries on tothom ho descobreix tot abans que els personatges, encara que té sentit: tenen nens petits que cuidar i, en una ocasió, fins i tot una mainadera inútil.

Després ve una altra part de la pel·lícula, potser la més important: la recerca dels que van morir, mai van ser trobats i mai se'ls va fer el funeral que les seves famílies esperaven. Cruz -que passeja amb una samarreta de Dior amb el missatge "Tots hauríem de ser feministes", reproduïda fins al cansament en les revistes de moda- fa un monòleg commovedor sobre reconèixer el passat sense resoldre del seu país i la guerra que mai acabarà fins que es trobi les víctimes. És difícil veure com aquestes dues històries poden encaixar juntes, tot i que les preguntes sobre els ancestres i les arrels segueixen apareixent, i no cal dir que moltes escenes no encaixen. Però si hi ha alguna cosa que Almodóvar sembla estar predicant aquí és la necessitat d'acabar amb els secrets, ja sigui els que es podreixen sota el sostre d'una elegant casa de Madrid o en una fossa comuna que tots els habitants del poble coneixen i que mai s’ha obert. Amb aquesta escena final, el director es prepara per ajustar comptes.

Marta Balaga – cineuropa.org

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: