CRÍTICA

Sobre el perdó i la culpa

Apostant per la sobrietat, el nou film de Bollaín, amb guió d'Isa Campo, explora la relació entre Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregui, i el terrorista Ibon Etxezarreta.

"Prefereixo ser la vídua de Juan Mari que la teva mare". "I jo prefereixo ser Juan Mari que el seu assassí". Aquesta conversa es produeix en el tercer acte de la nova pel·lícula d'Icíar Bollaín, que narra la relació de Maixabel Lasa amb Ibon Etxezarreta, un dels terroristes que va participar en l'atemptat que va acabar amb la vida del seu marit, Juan Mari Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa. El film de Bollaín, que canvia notablement de registre després de la comèdia La boda de Rosa (2020), arrenca amb l'assassinat del polític socialista, que va tenir lloc a Tolosa l'any 2000, a plena llum del dia, en un restaurant on solia anar amb un amic. La directora evita que la violència del moment se situï en primer pla i prefereix carregar el pes de la narració sobre les derives que succeeixen immediatament després d'aquest moment de clímax amb què arrenca la pel·lícula, que participa a la Secció Oficial a concurs del Festival de Sant Sebastià.

D'una banda, la càmera atén la manera com Maixabel (Blanca Portillo) rep la notícia de la mort del seu marit, sola enmig d'una plaça de poble, i com després una porta la separa dels seus familiars i amics a l'hospital. La filla, per la seva banda, es troba d'excursió per celebrar el seu aniversari i desconeix que dues de les seves amigues saben que el seu pare ha mort, però l’hi han ocultat. I també hi ha els terroristes, entre els quals hi ha Ibon (Luis Tosar), que, després d'una nerviosa fugida en cotxe i després caminant pel bosc, acaben celebrant l'èxit de la seva acció brindant amb un got de vi a la mà. Amb aquests tres moments, Bollaín planteja un esbós perfecte de la situació al País Basc al començament de segle: entre el silenci, la divisió i la violència.

Aquest conjunt de seqüències d'obertura situa i presenta els protagonistes de la història, però també posa les bases del que serà el to narratiu de la pel·lícula, que recorre a la sobrietat fins i tot en els moments de més tensió dramàtica i posa el focus en el procés de transformació que viuen en paral·lel víctima i terrorista. Una aposta per la contenció que no evita que, en alguns passatges, el film acabi arrasat per la impactant càrrega emocional del que està explicant. Potser peca d'un excés de subratllats narratius, de certa vocació didàctica, però la veritat és que la càmera de Bollaín aborda amb delicadesa, sense vocació invasora, el turment interior de cada personatge, així com la solitud en què s'han vist envoltats en vida i a la presó. Mitjançant el muntatge paral·lel, l'espectador acaba per entendre com Maixabel i Ibon van acabar asseguts cara a cara, gairebé una dècada després, com a part de les trobades restauratives que van començar el 2011 a partir de l'anomenada Via Nanclares. Una relació que s'ha prolongat en el temps, com recull el primer capítol de l'excepcional (per la seva gran vàlua històrica) sèrie documental Eta: el final del silencio (2019), d'Alfonso Cortes-Cavanillas i Jon Sistiaga.

El guió d'Isa Campo, col·laboradora habitual d'Isaki Lacuesta, es desdobla entre l'assimilació del dolor per part de Maixabel i el procés d'allunyament de la violència (i de l'odi irracional) per part d'Ibon, uns rols ben definits per Portillo i Tosar . És dins de la presó on es produeixen els moments més suggeridors del film, que s’escapen del ferri model didàctic instaurat des de l'inici per plantejar la relació entre les diverses faccions d'ETA a través de converses, mirades i gestos. Aquesta atenció a la paraula i a la dimensió física del relat també es trasllada, amb vocació testimonial (pel seu substrat de dolorosa realitat), a les converses que Maixabel, implicada en la defensa de les víctimes, comparteix amb alguns terroristes. Aquí, Bollaín aposta per un cert rigor formal, deixant que les paraules reivindiquin el seu espai. D'aquesta manera, la directora de Te doy mis ojos configura un relat que té com a vèrtexs narratius el perdó i la culpa, que són a més la via perfecta per explorar els motius que porten el terrorista cap al penediment i la víctima a intentar entendre els incomprensibles motius de l'assassí.

Fernando Bernal – otroscineseuropa.com