Aquesta sí que és l’adaptació que mereixia la novel·la de Frank Herbert
Ens alegra poder dir als espectadors que tenen moltes ganes de veure la nova Dune, de Denis Villeneuve, que aquesta és l'adaptació de la novel·la de Frank Herbert que estàvem esperant.
La confiança que els espectadors dipositem en la nova aventura professional d’un director de cinema, amb més simpatia si un treballa en l'anàlisi d’aquest, depèn del que hagi demostrat en els seus projectes anteriors. Si el que ha tingut són bones maneres, ens interessem pel que ens ofereixi en el futur; fins i tot si ha ficat la pota però honestament: li donem una altra oportunitat per prestar-li el nostre escàs temps; agraint-li sempre la dedicació de totes formes. Pel que fa a Denis Villeneuve i la seva esperadíssima adaptació de Dune, la famosa novel·la de Frank Herbert apareguda el 1965, mereixien la nostra esperança que sortís airós del tràngol.
No únicament perquè ha punxat una sola vegada d'entre la desena de llargmetratges dels quals s'ha volgut ocupar des d’Un 32 de agosto en la Tierra (1998); i no ha estat en aquest ni en Maelström (2000), Polytechnique (2009), Incendios (2010), Sicario (2015) ni, oh, yeah!, Dune (2021), sinó en Enemy (2013), inversemblant més enllà de la fantasia.
També pel fet que Prisioneros (2013), La llegada (2016) i Blade Runner 2049 (2017) sobresurten en la seva minuciositat compositiva, la intensitat dramàtica que construeixen i la fascinació que provoquen pel seu pur magnetisme.
El talent conscienciós de Denis Villeneuve
No poc de les virtuts que hi ha de la millor filmografia de Denis Villeneuve està també a la primera part de Dune, afavorides gràcies a l'amor del canadenc per l'obra de Frank Herbert, però no tan intensificades com en els seus tres films més interessants. La sòbria solemnitat que el caracteritza li aporta una dignitat molt sòlida que es troba a anys llum de la fricada ridícula que va perpetrar el nord-americà David Lynch el 1984; després que els cinèfils respiressin alleujats quan la temptativa del xilè Alejandro Jodorowsky el 1975 va anar-se’n en orris.
Es nota molt el mim que ha gastat Denis Villeneuve en exposar les seves indicacions als intèrprets, un autèntic luxe tots ells, que en deuen haver necessitat gaires; i en elaborar cada posada en escena, cada enquadrament, cada imatge insòlita, cada tall en el muntatge final amb certs paral·lelismes àlgids i una arrabassada confusió onírica. Així, la nova Dune ens guanya pel talent conscienciós del seu exigent realitzador; i per la barreja suggestiva, bigarrada i constant de ciència-ficció i misticisme emfàtic que ha aconseguit; sense que grinyoli res, ja que podria haver-nos indigestat molt fàcilment.
El compositor Hans Zimmer (Hannibal), un altre que estima el llibre de Frank Herbert, s'ha esforçat per entregar una partitura que apuntali el to gairebé litúrgic de Denis Villeneuve en l'enormitat èpica de Dune, els seus planetes estranys i la seva intriga de poder a l’estil Juego de tronos (David Benioff i DB Weiss, 2011-2019). De vegades, resulta una mica estrepitós, però mai insuportable.
[…] |