29.02.2020 - BERLINALE 2020: La primera pel·lícula de Catarina Vasconcelos és una oda visual a la bellesa de l'incessant cicle de la vida (i la mort)

L'aigua, els arbres, els ocells. Aquesta simple enumeració podria descriure l'aparició (o creació) de certs elements amb els quals va començar la vida a la Terra. No obstant això, es tracta dels pilars naturals del primer llargmetratge de Catarina Vasconcelos, A Metamorfose dos Passaros, presentada a la secció Encounters de la 70a Berlinale. Som davant d'una pel·lícula profundament personal, que podria qualificar-se com autobiogràfica, tot i ser un híbrid entre ficció i documental. A través de la pel·lícula i les seves belles composicions, observem els fonaments de la família de Vasconcelos. Uns fonaments trencats, danyats i marcats per la mort dels arbres on una vegada van habitar ocells. Un lloc on podien créixer i acostar-se als cels, on podien aprendre a volar. Un lloc que va desaparèixer amb la mort de dues persones: l'àvia de la Catarina, Beatriz, i la seva mare.

"Triz" és la primera paraula que sentim a la pel·lícula (després d'algunes respiracions profundes). Aquest nom, aquesta presència, ressonarà durant tota l'obra. Els ulls de l'avi de la Catarina són la primera imatge que veiem, la mirada d'una persona que s'ha passat la vida al mar, lluny de la seva família i les seves vides quotidianes. No obstant això, en aquesta pel·lícula no està sol: forma part d'un conjunt de tons, veus i perspectives. El narrador alterna entre la seva veu i les d'aquells que són (o van ser) en terra ferma, tant en el passat com en el present. Sentim la Beatriz, en Jacinto (el pare de la directora) i la mateixa Catarina. És possible que aquestes veus, així com les idees que presenten, no es corresponguin amb els personatges en la vida real. Això té a veure amb l'estratègia general de la pel·lícula, plantejada com una adaptació visual i conceptual de la realitat. Una realitat que podem arribar a comprendre de manera subtil però significativa, a través de la representació de l'energia i el caliu que aquestes persones desprenien en la vida real.

Aquesta estratègia híbrida, que separa la vida real i el cinema, el documental i la ficció, també es pot percebre en la composició visual. En una pel·lícula que explora la pèrdua, el dolor, la vida, la mort, la felicitat i la tristesa, on les emocions podrien representar-se visualment de manera desenfrenada, les imatges ens porten a un espai tranquil i controlat, on tot sembla metòdicament col·locat davant la càmera. Tot està curosament orquestrat per submergir-nos en la bellesa dels elements, com si la pel·lícula estigués composta per una sèrie de natures mortes.

Dividida en dues parts, la pel·lícula aprofundeix en el propi duel de la directora. Partint d'un interès per la figura de la seva àvia, la cinta deriva en un assaig sobre la relació de la cineasta amb el seu pare després de la mort de la seva mare. El tema de les famílies "sense mare" està present al llarg de tota la pel·lícula, incorporant imatges de la memòria cultural portuguesa des de mitjans del segle XX (Salazar, les colònies, la guerra i fins i tot el lloc de les dones en la societat) fins als nostres dies. Finalment, el nucli de la pel·lícula és una carta d'amor a totes les persones que han existit a la Terra i que, igual que els arbres, ens han permès créixer i aprendre a volar. Es tracta d'un etern procés de metamorfosi, un cicle interminable de vida i mort. Un amor que preval enmig de la bellesa de la vida.