Bruixes del segle XXI
Joachim Trier llega un grapat d'imatges inesborrables, d'aquestes d’eriçar la pell, mentre reflexiona sobre la perdurabilitat de la ultrareligiositat en societats avançades.
L'aparició l'any 2006 del noruec Joachim Trier va ser una benedicció per al cinema europeu, principalment per als que estimem no ja les històries, que també, sinó sobretot el cinema pur, la conjunció d'idees visuals i sonores, l'experimentació amb els formats i les textures, amb el tempo, amb les estructures generals i seqüencials, la provocació d'emocions a partir d'una brillant utilització del llenguatge cinematogràfic, fins a portar-lo a una nova dimensió.
Dotze anys després, i amb tres pel·lícules formidables darrere, Reprise (2006), Oslo, 31 de agosto (2011) i El amor es más fuerte que las bombas (2015), Trier segueix fidel a la seva recerca constant amb la notabilíssima Thelma, el seu primer acostament a allò sobrenatural, encara que sent fidel al tema que domina tota la seva carrera: la desesperació juvenil, el desencant vital, l'explosivitat de la torbació i la sublim visualització d'aquells moments que gelen la sang, per beneït o per terrible, al llarg d'una vida encara en els seus primers temps.
El concepte al qual s'ha aferrat Trier aquesta vegada, per portar-lo al seu propi terreny, és el dels atacs psicogènics: unes convulsions en principi similars a les de l'epilèpsia, provocades per algun tipus de trauma o experiència emocional del passat, i per tant més relacionades amb el vessant psicològic que amb el físic. A partir d'aquí, i endinsant-se al territori d'un terror d'autor que mai deixa de banda l’aspecte social i l'afectiu, el director noruec relata tant una gran història d'amor com un dolorós relat de bogeria. Allà on la indefensió adolescent davant la incertesa de la vida moderna es fa carn, principalment quan no s’han ofert eines educatives que exerceixin de fre a les pors i als xocs.
Amb certs paral·lelismes amb Carrie (Brian de Palma, 1976), però també amb Camino (Javier Fesser, 2008), i la seva protagonista adolescent derrotada per la imponent presència d'un fervor religiós dut a l'extremisme, Thelma es fa gran en aquest superb sentit de l'espai de Trier, i en el seu mestratge per jugar amb els sons, la llum i el color, i només planteja dubtes en un desenllaç en què l'autor ha de triar entre el component científic o el sobrenatural, o jugar ambiguament a tots dos, i la seva elecció final no sembla la més convincent.
Això sí, com ja passava en les seves anteriors pel·lícules, Trier llega un grapat d'imatges inesborrables, d'aquestes d’eriçar la pell, alhora que reflexiona sobre la perdurabilitat de la ultrareligiositat en societats suposadament avançades, capaces de convertir en bruixes del segle XXI noies no tan diferents d'aquelles a qui cremaven a la foguera.
|