ÉRASE UNA VEZ EN ANATOLIA

Títol original: Bir zamanlar Anadolu'da (‘Once Upon a Time in Anatolia’) Direcció: Nuri Bilge Ceylan Guió: Ebru Ceylan, Nuri Bilge Ceylan, Ercan Kesal Països: Turquia i Bòsnia i Hercegovina Any: 2011 Durada: 158 min Gènere: Thriller, drama, crim Fotografia: Gökhan Tiryaki Interpretació: Muhammet Uzuner, Yilmaz Erdogan, Taner Birsel, Ahmet Mumtaz Taylan, Firat Tanis, Ercan Kesal, Erol Erarslan, Ugur Aslanoglu Distribuïdora: Surtsey Films Estrena a Espanya: 22/3/2013

No recomanada per a menors de 16 anys
Versió original subtitulada en espanyol

SINOPSI

Al cor de les estepes d’Anatòlia, un assassí intenta guiar un equip de policies fins al lloc on va enterrar el cos de la seva víctima. En el decurs d’aquest viatge, una sèrie de pistes trauran la veritat a la superfície...

 


(FilmAffinity)


CRÍTICA

Autòpsia turca

En una escena de Lejano, un dels protagonistes està veient Stalker a la televisió, concretament aquella seqüència en què els tres personatges viatgen sobre una petita locomotora. Un instant en què Tarkovsky va generar en imatges una mena d’ésser tricèfal compost per les mentalitats d'un escriptor, un matemàtic i un home de fe. L'ombra del creador d'Andrei Rublev és allargada sobre l'obra de Nuri Bilge Ceylan i en Érase ua vez en Anatolia, aquesta estampa mítica del film rus es fa present en diverses parts del metratge però amb més caps encara: la d'un fiscal, la d'un metge, la d'un comissari, la d'un militar, la d'un alcalde... D'aquesta manera, el director turc aconsegueix aixecar un retrat de la societat de la seva nació tan complex com apassionant, tan dens com extenuant.

No és l'única nota tarkovskiana ja que aquest superb exercici narratiu de vegades abandona el relat per abraçar pensaments i estats d'ànim que s'exterioritzen mitjançant el vent filmat mentre agita els arbres o l'ús d'unes veus en off que se superposen i que aconsegueixen alguns dels moments més abstractes, sensorials i hipnòtics d'aquest treball (com aquesta escena, tan stalkeriana, per cert, protagonitzada per la filla de l'alcalde).

No obstant això, Érase una vez en Anatolia és cinema turc i no rus, i com a tal està en sintonia amb les particularitats que mouen avui la filmografia del país mediterrani. Molt especialment amb la seva característica més notable: la crònica rural que posa en joc els conflictes existents entre el camp i la ciutat i la desaparició d'una forma de vida bucòlica. Perquè l'última pel·lícula de l'autor de Tres Monos és, precisament, una descripció minuciosa en clau d'autòpsia d'un univers ple de fantasmes, sons i murmuris aconseguit gràcies a una extraordinària fotografia i un grandiós muntatge tant d'imatge com de so.

Recolzat en uns plans seqüència molt ben elaborats i amb un talent indiscutible per a la composició, Ceylan busseja per aquests espais espectrals a través dels quals es filtra el temps com passa l'aire mentre els protagonistes busquen un cadàver que té molt de McGuffin (encara que cap al final dispari el títol cap a noves i estimulants lectures o n’apuntali algunes vistes anteriorment com, per exemple, les que sorgeixen de la relació entre el doctor i el fiscal que no deixen de créixer fins a arribar a un punt realment commovedor).

Així, el director, fent ús d'una peculiar crònica negra i voltejant el thriller a l'estil d'Aurora, un asesino muy común o, en algun tram, al de Zodiac, els roba als seus personatges un tros de la seva vida. Concretament i significativament una freda nit i una ennuvolada albada en què es donen cita l'humor i la banalitat abraçats al dolor incomprès d'una família mentre s’enregistra tot un seguit d'activitats socials i culturals pròpies de la regió (que bonica l'escena del fantasma servint te!).

Perquè Ceylan acull el documental i el barreja amb la ficció (i viceversa). També allò contemplatiu per fer el mateix amb allò narratiu que ofereix, sens dubte, les parts més convencionals, on la realització és massa funcional i el ritme decau encara que després, en general, s'aixequi amb ajuda dels complexos diàlegs. No obstant això, la durada de la cinta és excessiva i, tot i que el director sempre ajudi a superar aquestes falles, l'espectador arriba esgotat a les divagacions últimes. Una cosa, al seu torn, aplicable als trams en què la mirada documental és molt marcada (aquestes passejades per l'hospital després de més de dues hores de pel·lícula!) que són, des d'una perspectiva audiovisual, molt valuosos però que demoren en excés la narració (i és que, unes quantes el·lipsis no haguessin estat de més).

No obstant això, la longitud del metratge, la morositat de determinades seqüències i alguna metàfora extremadament òbvia no haurien de dissuadir l'espectador més exigent ja que Érase una vez en Anatolia és una original i potent mostra de cinema en forma de conte, de relat, amb les seves respectives mutacions i interpretacions, tan dens, profund i commovedor com hipnòtic.


Alberto Varet Pascual – eldestiladorcultural.es
    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: