CRÍTICA
Per a fans de Nicolas Cage i del terror hipnòtic
Mandy ve a recordar alguna cosa que, per estranya que sembli, no està tan assimilada com caldria: molts dels autors més personals, enigmàtics i avantguardistes del present es mouen en el cinema de gènere. Ni el trenquen, ni el 'deconstrueixen', ni utilitzen els seus codis i els seus recursos per sofisticar els seus relats. S’hi submergeixen i, un cop dins, projecten les seves veus de la manera més estimulant. Panos Cosmatos ja ho havia fet en l'extraordinària Beyond the Black Rainbow (2010), thriller de ciència-ficció sense novetats conceptuals, temàtiques o narratives, però amb un sentit estètic i una cadència que elevaven el relat i el conduïen a sengles poc transitades.
I torna a fer-ho a Mandy, on pren un argument comú del fantàstic (una història de venjança convencional tant en arquetips com en plantejament i desenvolupament) i el condueix a una altra dimensió al menys de tres maneres. Una, mitjançant una cal·ligrafia visual única en la seva barreja d'estils i elements dispars: de la psicodèlia a la terror 'metalero'. Una altra, partint la pel·lícula en dos i proposant un narcòtic diàleg entre les seves dues meitats, la que fa referència a un horror mental i la que converteix el malson en un esclat físic.
I una tercera, portant a un nivell directament experimental la naturalesa meme de Nicolas Cage.
El millor: la seva irresistible cal·ligrafia visual i el diàleg entre les dues parts.
El pitjor: la seva estètica no admet terme mig: o t'atrapa o t’escup.
Desirée de Fez – fotogramas.es |