23.09.2020 - L'òpera prima d'Isabel Lamberti reconstrueix un fet verídic amb les mateixes persones que el van patir: una família del barri barraquista madrileny La Cañada Real

Fa dos anys va triomfar en aquest Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià Entre dos aguas, film on Isaki Lacuesta reprenia dos personatges d'un títol anterior seu -els germans, llavors xavals, Isra i Cheíto- i els seguia en la seva vida adulta a través de les seves paternitats, feines i derives vitals: la pel·lícula es va alçar amb una merescuda Concha d'Or en aquest certamen. En aquesta edició, l'holandesa-espanyola Isabel Lamberti, però a la secció New Directors, estrena la seva primera incursió en el llargmetratge de ficció, La última primavera, on, com l'autor de La leyenda del tiempo, recorre a un actor amb qui ja va treballar -David Gabarre Jiménez, que apareixia en el seu curtmetratge Volando voy- perquè, cinc anys després, revisqui davant la seva càmera una situació que va patir en carn pròpia amb la seva família.

D'aquesta manera, Lamberti s'ha convertit en un membre més (i invisible) dels Gabarre-Mendoza per plasmar en pantalla la seva veritat: la d'una gent que van haver de deixar la seva llar construïda amb les seves pròpies mans a la zona de barraques madrilenya La Cañada Real quan la van enderrocar per traslladar-se a un pis. El que mostra llavors el film que ens ocupa és el procés, des de la irrupció de la policia avisant que el terreny on estan establerts ha estat comprat, fins que carreguen les seves pertinences per deixar casa seva de tants anys.

Com va ser presentada en la seva estrena davant del públic del Kursaal donostiarra, La última primavera mostra un acte de resistència, però també és un amorós retrat d'una comunitat desubicada, d'una manera de vida lliure i d'una transició dolorosa. Movent-se en aquesta frontera líquida entre el documental i la ficció, en recrear fets viscuts per actors no professionals -alguns d'ells d'una presència escènica captivadora- es transmet sobrada i autèntica emoció, sense artificis.
 
El reduït equip de filmació de Lamberti convida l'espectador a submergir-se en aquesta realitat dels seus 77 minuts d'àgil muntatge -amb seqüències breus i sàvies el·lipsis- que ajuden no només a empatitzar amb el que passa davant dels nostres ulls, sinó també a enderrocar prejudicis sobre un estil de vida que no acostuma a treure el cap al cinema... excepte en alguna pel·lícula d'Isaki Lacuesta.