CRÍTICA

El gran silenci

La realitat que retrata Emiliano Torres apareix marcada pel més extrem dels contrastos

Els paisatges de la Patagònia es converteixen en territori de supervivència i confrontació per als dos personatges centrals d’El invierno, debut com a director d'Emiliano Torres, coguionista d’Esperando al mesías (2000) i Todas las azafatas van al cielo (2002) de Dabiel Burman, i ajudant de direcció en treballs tan notables com Moebius (1996) de Gustavo Mosquera i Garaje Olimpo (1999) de Marco Bechis. Torres assumeix la seva opera prima des de la paradoxal condició del fals debutant: pocs dubtes es detecten en un treball que subordina en tot moment el potencial contemplatiu de les seves imatges a una sintètica narrativa, cuinada a foc lent, que, amb pas ferm, transforma el que a primera vista sembla un meticulós discurs sobre la situació d'uns treballadors rurals, aïllats i arrencats del seu entorn afectiu i familiar, en un sec western que no força, ni exclou una possible lectura existencial.

La realitat que retrata Emiliano Torres apareix marcada pel més extrem dels contrastos: un espai natural i salvatge, però els seus habitants sota contracte semblen definir-se només per les mecàniques d'una feina que no atendrà mai al factor humà, sinó a la lògica neoliberal de la productivitat, l'optimització de recursos i l'implacable relleu del que és vell pel nou. Un veterà capatàs en una estança dedicada al bestiar de llana i un nouvingut, reticent a integrar-se en les rutines de relació i oci de la resta de treballadors, són els dos pols d'un enfrontament que anirà cobrant forma fins a esclatar en el tram final: sota la història del vell professional que, desplaçat pel seu successor, es resisteix a l'exclusió i l'oblit, el que proposa Torres és un duel entre dos víctimes d'un mateix ordre opressor, gairebé entre dues edats d'un mateix subjecte, d'un mateix destí.

Jordi Costa – Elpais.com