Una comèdia familiar divertida i eficient

 Hi ha alguna cosa que ja se sap en els temps que vivim: ve de gust una mica d'entreteniment inofensiu i d'evasió... Fer-se unes rialles veient cinema de pur escapisme. I a aquesta necessitat dona resposta a la perfecció En guerra con mi abuelo (The War with Grandpa), amb un to molt similar al de comèdies prenadalenques com les que vèiem als anys 80 i als 90 a l'estil d’Un padre en apuros o Solo en casa.

D'aquí que no sigui estrany, en absolut, que hagi estat una de les comèdies nord-americanes de més repercussió en aquest nefast any i en plena pandèmia, quan es va alçar com a reina indiscutible de la taquilla.

Probablement no sigui una pel·lícula memorable o en excés innovadora, tenint en compte que desenvolupa una història senzilla i sense més pretensions, però sí que l’encerta a l'hora de proporcionar un entreteniment digne i blanc, per a tota la família, cosa que només sembla haver comprès en aquest país Santiago Segura, que tan bé va fer diana amb l'estrena de Padre no hay más que uno 2, que va aconseguir, per cert, un altre èxit de taquilla.

Entre les seves virtuts hi ha que tot s'ho pren de broma i no hi ha moralitat simplista ni drames innecessaris més enllà dels gags familiars que cauen en els clàssics llocs comuns, això sí, però que malgrat tot ofereixen el que se n'espera, al cap i a la fi.

En guerra con mi abuelo ens presenta l’Ed, un home que després d'enviudar ha de plantejar-se què fer amb el seu futur. Davant la dicotomia d'ingressar-lo en una residència d'avis o emportar-se'l a casa, la seva filla Sally decideix convèncer-lo perquè es quedi l'habitació del seu fill mitjà, en Peter.

Això obliga el nen a viure a les golfes, amb totes les molèsties que això comporta: conviure amb ratolins i humitats i perdre el seu territori, cosa que es pren molt a la valenta i com una ofensa personal que només se li ocorre solucionar d'una manera: declarant la guerra al seu avi.

Al principi l’Ed s'ho pren de broma, com un joc de nens, però quan les bromes pesades del seu net comencen a fer-li efecte, decideix plantar-li cara i caure en la provocació, iniciant unes "hostilitats" que acabaran per esquitxar tothom.

Que Robert De Niro passi de protagonitzar grans pel·lícules com Joker o El irlandés a formar part del repartiment d'En guerra con mi abuelo, pot fer que els crítics més puristes s'esquincin les vestidures, però si som sincers, el cinema es nodreix d'art i d’obres molt menys transcendentals que són simplement eficients en el seu terreny i a les quals l'actor, que va participar en cintes com Los padres de ella, no ha estat mai del tot aliè.

Tim Hill, força acostumat a l'injuriat gènere després d'haver dirigit Bob Esponja o Alvin y las ardillas té clar a quin públic es dirigeix ​​i de passada s'envolta d'un repartiment força singular, començant pel jove coprotagonista i contrincant en la contesa Oakes Fegley (Peter y el dragón), Christopher Walken (Siete psicópatas), Uma Thurman (La casa de Jack) o Jane Seymour (El método Kominsky).

A poc a poc el que comença com un enfrontament territorial s'acaba convertint en un duel generacional entre sèniors i júniors, amb hilarants seqüències com la dels llits elàstics i alguna cosa bategant en el fons que no està de més recordar en temps de pau: que la guerra no porta res de bo excepte per als ignorants.

En fi, En guerra con mi abuelo no canviarà la vida a ningú, però no per això cal menysprear-la com a comèdia. Us farà passar una bona estona i si l'endemà no la recordeu, que és el més normal, aquestes rialles que porteu per al cos... Tot això que hi heu guanyat!