15.08.2019 - El nou film de Roberto De Feo és un homenatge al cinema de terror italià i proposa idees interessants, però el seu potencial queda llastat per un guió deficient

En Samuel (Justin Korovkin), un adolescent en cadira de rodes, viu amb la seva mare Elena (Francesca Cavallin) i un petit grup de persones en una finca majestuosa, aïllada de la resta del món i immersa en la naturalesa, anomenada Villa dei Laghi (Vila dels Llacs). El noi sembla estar creixent en el si d'una família rica i afectuosa, dividint el seu temps entre les classes de piano i una rutina plena de deures i regles. L'arribada de la Denise, una noia de 15 anys que treballarà com a criada, agitarà el delicat equilibri de la finca i els seus habitants, intensificant el desig d’en Samuel d'explorar el món exterior. Aquesta és la premissa del nou llarg de Roberto De Feo, titulat Il Nido, que competeix en la secció Cineasti del Presente del Festival de Locarno. De Feo, nascut el 1981, es va sumar al projecte després de dirigir amb Vito Palumbo els curts Ice Scream (2009) i Child K (2014), que van tenir molt bona acollida en el circuit de festivals internacionals.

Des de les primeres escenes, la cinta crea amb eficàcia una atmosfera inquietant i misteriosa, potenciada per l'excel·lent fotografia d'Emanuele Pasquet, que fa un ús brillant del clarobscur. Com a espectadors, no entenem realment per què aquesta petita comunitat -interpretada, entre d'altres, pels sempre genials Maurizio Lombardi (en el paper d'un metge sàdic) i Roberto Accornero (fent de sacerdot)- viu aïllada de la resta de món, sense tecnologia i separada de la resta de la societat. En Samuel sembla un noi fràgil i nerviós, que simplement no coneix alternativa a l'obediència i el deure.

Tot el repartiment -incloent-hi els joveníssims Korovkin i Francesconi- transmet bé els sentiments d'alienació, depressió i bogeria que caracteritzen la seva existència en aïllament perpetu, donant vida a personatges creïbles i profundament pertorbats. El disseny de producció i la banda sonora que signa Teho Teardo, per la seva banda, ajuden els espectadors a submergir-se en l'atmosfera sinistra i claustrofòbica de la cinta.

El principal defecte del projecte és el desenvolupament del guió, que per moments és massa evident. De fet, els espectadors podran imaginar-se amb força rapidesa cap on es dirigeix ​​el film, sospites que confirma un final predictible al qual li falta grapa i que deixa moltes (massa) preguntes sense resposta. En conjunt, és com veure una pel·lícula que intenta ser original i diferenciar-se del cinema de gènere convencional, però que és víctima d'aquestes mateixes limitacions quan tracta de retre homenatge als trops de gènere, que ja han estat exhaustivament abordats anteriorment pel cinema de terror italià i, més recentment, en les sèries nord-americanes.

En definitiva, el realitzador de Bari fa una bona feina, però la pel·lícula sens dubte s'hauria beneficiat d'una escriptura més fresca i original. Els aficionats al cinema de terror i les pel·lícules de Dario Argento i Lamberto Bava quedaran probablement satisfets i podran aprofitar les qualitats estètiques de la cinta.