Una gran heroïna 'mil·lennial'

Anya Taylor-Joy brilla en la pell del més vanitós i irresistible personatge de Jane Austen

Aquesta nova versió d'Emma, ​​el clàssic de Jane Austen, amb el qual debuta en la direcció la fotògrafa Autumn de Wilde, és una d'aquelles delícies on tot s'assaboreix com si fos la primera vegada. Tant, que aquesta noia "maca, rica i intel·ligent" que resa el principi del film en referir-se a la vanitosa i una mica manipuladora Emma Woodhouse, podria ser la perfecta heroïna mil·lennial. La definició, per cert, també valdria per a la mateixa pel·lícula, el malbaratament estètic de la qual mai no resulta banal. Perquè tot, des de la fotografia, la direcció d'art, el vestuari o la música, que signa Isobel Waller-Bridge en una banda sonora en què el folk anglès es dona la mà amb Mozart, contribueix a gaudir de cada minut d'aquesta comèdia romàntica i d'aprenentatge tocada per l'eterna gràcia i saviesa de Jane Austen.

Des que el 1995 Amy Heckerling va traslladar Emma a un institut de Beverly Hills a Clueless, amb Alicia Silverstone de protagonista, gairebé tots els intents d'adaptar la novel·la han resultat bastant decebedors. Això no passa amb aquesta versió de De Wilde, que s'amara de la lleugeresa de l'alta societat de poble i la bellesa del camp anglès fins a aconseguir la frescor atemporal de les comèdies clàssiques. En grandíssima mesura l'encert de la pel·lícula té a veure amb un repartiment que flueix de meravella entre petits i grans sentiments. Com no podia ser d'altra manera, destaca, en la pell d'Emma, ​​l'actriu Anya Taylor-Joy. Entre una gustosa ornamentació d'arbres de glicines, camises de lli i arracades de coralls, radiant i adorable, l'actriu se les enginya perquè oblidem els comportaments més censurables del seu personatge.

Amb la mirada posada al cim de les comèdies de Howard Hawks i en els seus enormes personatges femenins, l'actriu i la directora aconsegueixen portar el personatge a un terreny on el seu excés d'arrogància es troba amb una faceta més múrria, carnal i, en definitiva, vulnerable. Taylor-Joy (que va començar a ser coneguda gràcies a La bruja, de Robert Eggers, i ara està d'actualitat per la sèrie Gambito de reina) sembla destinada a convertir-se en una gran estrella i aquesta pel·lícula només demostra que hi ha motius de sobres perquè ho sigui. Però la seva presència no és l'única, i el músic Johnny Flynn en la pell del senyor Knightley és una inesperada sorpresa i un contrapunt perfecte per fer creïble que aquesta altiva i autosuficient heroïna es digni finalment a enamorar-se.

Elsa Fernández-Santos – elpais.com