NOTES DEL DIRECTOR...

[...]

Quan has desitjat fer una cosa durant tant de temps, i per fi arriba el moment de fer-la realitat, esperes poder fer-li justícia. Vaig tenir l'enorme fortuna de poder treballar amb grans actors com Robert De Niro, Tommy Lee Jones i Morgan Freeman. Tot i ser autèntiques icones, tots ells es van lliurar completament a la causa i van fer que ens divertíssim molt cada dia. Zach Braff, Emile Hirsch i Eddie Griffin van col·laborar-hi amb el seu entusiasme. Veure com tot això cobrava vida va ser un punt culminant en la meva vida. Tot i que la pel·lícula és una comèdia, no volia que tingués l'aspecte massa il·luminat ni gaire acolorit que tenen moltes comèdies. Per molt divertida que sigui la història, cal no oblidar que la seva premissa és organitzar un assassinat. Tant al director de fotografia Lukasz Bielan com a mi se'ns va acudir un motiu visual més fosc i realista per explicar la història. Vam ttilitzar càmeres de mà per donar a les escenes un aspecte més visceral. A tot això, van contribuir-hi Stephen Lineweaver i Joe Lemmon, els dissenyadors de producció. La idea era crear un entorn creïble i oprimit per als personatges principals i evitar un aspecte massa elegant en les escenes.

En molts sentits, La última gran estafa és dues pel·lícules. És la història del frau orquestrat per cobrar l'assegurança de Max Barber, però també es tracta de la pel·lícula que es van proposar fer. Pots notar com la pel·lícula es torna subtilment més acolorida quan comença el rodatge de The oldest Gun in The West. Aquí vam intentar fer un enfocament més grandiós de John Ford. Duke Montana representa el vell mite de Hollywood de l'oest americà. En aquestes pel·lícules antigues hi ha molts clixés visuals i aquí els prenem tots prestats. Aquestes pel·lícules es feien de manera diferent, ja que utilitzaven el moviment de la càmera i la posada en escena per crear energia en contraposició a l'enfocament més modern creat a través de la unió de diferents plans.

La pel·lícula es va dissenyar amb aquest enfocament més clàssic en ment i l'editor John Vitale i jo vam treballar per fer que el tall semblés natural. Finalment, pel que fa a la banda sonora sempre vaig pensar en una partitura de la vella escola. Això s’ha perdut en la majoria de les pel·lícules d'avui. En recordar els vells clàssics, també et venen a la ment les seves partitures. Actualment no hi ha tants compositors que se centrin en temes clàssics, però al compositor Aldo Shlakuu li encanta escriure’ls. El seu treball resultava aclaparador en el sentit que la música que escrivia havia de sentir-se nascuda en un western amb matisos còmics, però no una paròdia.
 
En general, la realització de la pel·lícula va ser una experiència estupenda. Tots els que hi participem encara seguim en contacte. La meva esperança és que aquesta pel·lícula faci riure a la gent. Actualment ens trobem en temps foscos i incerts. Riure és una cosa bona.