CRÍTICA

Les 1.001 imatges

No és fàcil veure 'Syria self portrait. Silvered water' i la seva desfilada d'imatges brutals

El 1959, Alain Resnais, amb la complicitat de l'escriptora i també cineasta Marguerite Dures, va resoldre el desafiament moral i estètic d'aixecar una pel·lícula sobre la catàstrofe d'Hiroshima convocant dues veus abstractes -una masculina i una altra femenina- al centre d'un sofisticat laberint narratiu sobre les trampes de la memòria i la gestió del record de l'horror. El resultat va ser Hiroshima, mon amour, un dels títols fundacionals de la modernitat i, per tant, un d'aquests treballs els ecos dels quals continuen ressonant sobre el cinema contemporani. A Silvered wàter. Syria self portrait, el director sirià Ossama Mohammed recorda la conversa que va tenir amb un jove disposat a obrir i programar un cineclub, després de sortir d'una projecció del clàssic de Resnais. No és un gest de complicitat gratuït, perquè aquest documental tan incòmode com commovedor descendeix d'aquest tronc.

Per començar, aquesta és una pel·lícula a quatre mans i dues veus: la del cineasta exiliat que recopila, munta i ordena cronològicament les imatges que els seus compatriotes han registrat amb petites càmeres i telèfons mòbils i han pujat a YouTube, i la de la jove professora de primària i documentalista d'urgència Wiam Simav Berdixan, que registra sobre el terreny del setge d'Homs no només la barbàrie de la guerra civil, sinó també es afirmacions vitals dels seus petits alumnes, marcats per la condició de supervivents des del moment que van néixer. Mohammed i la seva interlocutora es van conèixer a través d'Internet, van treballar junts en la distància i no es van conèixer en persona fins a la première parisenca de Silvered water. Syria self portrait, amb la pel·lícula ja acabada. Aquest és un treball al qual, sens dubte, li queda curt el llenguatge d'una crítica de cinema: no resulta exagerat subratllar que som davant d’alguna cosa que és molt més que una pel·lícula.

El documental juga amb una referència conceptual a Les mil i una nits: la pel·lícula està elaborada, presumptament, amb les 1.001 imatges d'altres tants ciutadans sirians anònims. L'imperatiu de documentar la barbàrie enllaçat amb l'imperatiu de seguir explicant de Sherezade. Un seguir explicant per continuar vivint que aquí no es compleix rigorosament: a la Síria en estat de guerra, una càmera de vídeo pot ser un passaport a la mort.

No és fàcil veure Silvered water. Syria self portrait i la seva desfilada d'imatges brutals, en què s'acumulen cadàvers de nens, brutals tortures i cossos destrossats. La veu de Mohammed brega amb el seu sentit de culpa d'exiliat i amb els seus records punyents, alhora que analitza i dissecciona aquestes imatges alienes. Però en aquest treball dolorós i necessari també hi ha lloc per al brot d'esperança: les aportacions de Simav Berdixan resulten especialment commovedores, com aquesta pujada d'alegria que provoca als alumnes de la codirectora veure Luces de la ciudad a YouTube, el tens passeig d’un nen sota la mirada d'un franctirador o el diàleg d'aquest mateix nen amb el seu pare absent, davant la seva tomba.