Aquesta versió de la nouvelle d'aquest americà per naixement i europeu per elecció que va ser Henry James aconsegueix capturar el sentit bàsic de la història

No és fàcil adaptar un text clàssic a la pantalla. No només per l’engolosinament en mirinyacs que solen mostrar molts realitzadors, sinó perquè si a sobre es tracta d'una obra mestra literària, qualsevol translació perdrà per comparació.

Però aquesta versió de la nouvelle d'aquest americà per naixement i europeu per elecció que va ser Henry James aconsegueix capturar el sentit bàsic de la història: on rau l'arrel del fracàs de la utopia americana. No perquè es parli de política (la història és la d'un editor americà obsessionat amb un poeta que va morir a Venècia i va a la recerca de les cartes que va enviar a una amant), sinó perquè el duel entre una forma tradicional de vida i el pragmatisme de l'obsessionat narrador mostra les raons de la decadència.

En aquesta versió, un estil teatral d'actuar complementa i de vegades respon irònicament al bell decorat venecià.

noticies.perfil.com
________________________________

Des dels primers minuts d’Els papers d'Aspern, el jove director francès Julien Landais deixa clar que la seva versió de la nouvelle de Henry James no serà convencional. Inspirada en una adaptació teatral i protagonitzada per Vanessa Redgrave i Joely Richardson (mare i filla convertides en tia i neboda recloses fa anys en una mansió veneciana), la mirada de Landais recrea l'obsessió del crític Morton Vint (un intens Jonathan Rhys Meyers) amb la vida i obra del poeta Jeffrey Aspern (alter ego de lord Byron) des d'un atrevit gest iconoclasta: explorar els secrets que s’atresoren en aquests misteriosos papers, testimonis del passat.

Les flors que Vint conrea i regala a l'anciana musa i amant del poeta, el sinuós festeig a la seva neboda, els racons d'aquesta casona senyorial on viu amb elles, són els millors esglaons d'aquesta obsessió, i els moments que la càmera de Landais registra amb més volada. No obstant això, les imatges del passat, tenyides d'un aire kitsch i una estètica publicitària, esdevenen intruses que confinen la tensa ambigüitat de James a la més evident literalitat.

Paula Vázquez Prieto – lanacion.com.ar