2020.09.18 - Woody Allen trasllada al Festival de Sant Sebastià la seva vocació d'agent de viatges, les seves neurosis i el seu amor al cinema (clàssic), aquesta fantasiosa via d'escapament que el salva dels cataclismes personals

Sant Sebastià, que bonica que ets! Tothom  que va a la ciutat se n'enamora bojament: de les seves platges, els seus carrers rancis, el seu ambient, la seva gastronomia, la seva gent... Woody Allen no havia de ser menys. Si ja es va fascinar amb París, Roma, Londres i Barcelona, entre altres llocs que va immortalitzar en els seus últims films postals, per què no seguir exercint de majorista de viatges en un enclavament tan fotogènic... i cinèfil? Fins a la localitat basca es va traslladar l’estiu passat -amb Vittorio Storaro abusant del reflex daurat- per rodar Rifkin's Festival, que -com era d'esperar, després del suport rebut tant del certamen com de les institucions locals durant la seva filmació- és el títol que obre l'edició número 68 del Festival de Sant Sebastià.

I precisament durant la celebració d'aquest esdeveniment cinematogràfic transcorre la pel·lícula, on el seu protagonista, el Rifkindel títol (interpretat pel novaiorquès Wallace Shawn), arriba acompanyant la seva dona (Gina Gershon), una agent de premsa d'un prometedor i modern cineasta francès (Louis Garrel). Mentre ella està -massa- atrafegada amb la seva feina (i el seu jove pupil), ell passeja errant per Sant Sebastià fins que, gràcies a la seva tossuda hipocondria, coneix una doctora local (Elena Anaya). La comèdia romàntica està servida; l'embolic sentimental -i la visita als racons més bufons del lloc-, també.

Però el sàtir d’en Woody -amb aquesta lleugeresa que els fans més veterans li retreuen dels seus últims treballs- no es pren seriosament el que explica a Rifkin's Festival. Ridiculitza el món dels festivals, es mofa dels moderns, pretensiosos i revolucionaris autors del setè art i reivindica el cinema clàssic, que tant estima, especialment l'europeu. Aquí entraran en escena els seus "somnis de cel·luloide", on participa com un personatge més el mateix Rifkin (obvi sòsia d'Allen, com ho era el personatge encarnat per Mia Farrow a La rosa púrpura de El Cairo) i que són recreacions recognoscibles de films de, entre altres, François Truffaut, Federico Fellini, Ingmar Bergman, Jean-Luc Godard i Luis Buñuel.

Amb aquest halo de nostàlgia recorrent tot el film, Rifkin's Festival no és una pel·lícula sobre el certamen donostiarra, sinó sobre el propi festival que cadascú pot programar-se mentalment amb els records de les seves pel·lícules favorites i que, com li passa al protagonista d'aquesta alegre i intranscendent comèdia, ens ajuden a seguir endavant en aquesta existència sense sentit, plena de contratemps, traïcions, esnobisme, mentides i expectatives incomplertes: el perfecte material per animar una xerrada des del divan del psicòleg. Sí, ja ho sabeu, pura franquícia Allen. Bon viatge!

Alfonso Rivera - cineuropa.org