’Bella y perdida’: mentre hi hagi cinema, hi ha esperança

2015.08.12 - LOCARNO 2015: En el seu tercer llargmetratge, Pietro Marcello ens regala una delicada faula contemporània en la qual el "cinema de poesia" s'entrellaça amb les denúncies del cinema polític

El palazzetto Fevi, amb les seves sis mil mans, ha retribuït amb un llarg aplaudiment la projecció de l'única pel·lícula presentada a concurs en el 68è festival de cinema de Locarno, Bella y perdida, per les emocions que només una poesia en la pantalla pot regalar-nos. En el seu tercer llargmetratge després La bocca del lupo i Il silenzio di Pelesjan, Pietro Marcello ens regala una delicada faula contemporània en la qual el pasolinià "cinema de poesia" s'entrellaça meravellosament amb les denúncies del cinema més polític.

Un pastor de nom Tommaso Cestrone custòdia voluntàriament el palau borbònic de Carditello, abandonat i saquejat per lladres igual que la Terra dei Fuochi que l'envolta, violada i reduïda a un mer abocador per la Camorra. Pulcinella, que en la cultura etrusca és una semidivinitat que escolta els morts per parlar amb els vius, va a Carditello per atendre l'última voluntat de Tommaso: posar fora de perill un jove búfal anomenat Sarchiapone. Així comença, després de la mort de Tommaso, el viatge de Pulcinella i del búfal cap a Tuscia, on un altre pastor, Gesuino, haurà de tenir cura (a la seva manera) de l'animal.

El projecte neix d'un llibre de Piovene i de la idea de fer un viatge a Itàlia seguint les petjades dels pastors, que, com ens recorda Pietro Marcello, "són tots iguals: tenaços i tossuts". La història de l'Angelo di Carditello hauria hagut de ser no més que un episodi de la pel·lícula però després, a la meitat del rodatge, Tommaso va morir i la cinta va experimentar un recorregut diferent, el que va indicar Tommaso, que els autors Maurizio Braucci i Pietro Marcello van preferir no abandonar.

Com totes les faules, també aquesta ens relata la realitat: el desastre ambiental que ha assolat Campania s'assembla a tants altres al món; Sarchiapone és símbol d'un món animal a mercè de les aberrants regles del mercat; la lluita per la supervivència dels humils contra el robatori descarat de les elits... El mateix Sarchiapone no es lliurarà d'un final tràgicament real: l'animal haurà de sotmetre’s al seu destí d'esclau dels homes i patir la mort que ja per endavant se li va assignar.

No obstant això, la realitat també està feta de persones com Tommaso; gràcies a la seva història, els servents babaus d'aquest món, com fa Pulcinella a la pel·lícula en deposar la màscara per convertir-se en criador de búfals, tindran l'oportunitat de desfer-se de l'esclavitud de la ignorància.