La Rússia suspesa en el temps

Al llac Kenozero, al nord de Sant Petersburg, amb prou feines queden ja uns pocs habitants que encara viuen com ho feien els seus avantpassats: en cabanes construïdes amb fusta, gairebé sense comunicació amb la resta de món. El seu únic contacte és el carter Liohkta (Aleksei Triapitsin), que a més de les seves funcions com a repartidor de missives i enviaments governamentals, anima els veïns del llac, el borratxo Bollo, el pescador Vitya o la petita Timur (gairebé tots actors no professionals). Els dies es dilaten, el tedi apareix i el protagonista, que fa anys va deixar el vodka després d'una sèrie d'accidents, comença a tenir lapsus al·lucinatoris. Amb aquests senzills vímets el rus Andrey Konchalovskiy construeix El cartero de las noches blancas, la pel·lícula que li va valer la millor direcció a La Biennale de 2014, un docudrama de textura digital que es pretén així mateix una oda a la contemplació.

Konchalovskiy s'atura en el pas de les hores i dedica a la rutina bona part del metratge: llevar-se al matí, sortir a treballar, veure la televisió a la tarda. No hi ha a penes exabruptes a El cartero de las noches blancas, sinó la recerca d'una poètica en la quotidianitat en un paisatge a estones salvatge, a estones abandonat i que aconsegueix les seves cotes de bellesa quan la càmera es fixa en el fluctuant pas de l'aigua quan la llanxa del carter travessa el llac. Hi ha certament un halo de nostàlgia en aquest retrat d'una comunitat suspesa en el temps, però abans d'evocar la grandiositat de l'extinta URSS Konchalovskiy pretén reflexionar sobre els anys perduts i que mai no tornaran. Sigui com sigui, la pel·lícula guanya punts quan queda puntuada per aquests lapses al·lucinats que pateix Liohkta -un estrany gat de color perla, un coet que creua el cel en el moment més inesperat-, com si el mateix film busqués agitar el caràcter resignat d’uns éssers marginats de tot esdevenir històric.

 A favor: El carisma del seu protagonista, Aleksei Triapitsin.

En contra: Que aquesta recerca de certa bellesa en plans contemplatius de vegades no aconsegueixi la seva comesa.

Paula Arantzazu Ruiz – sensacine.com