La nena santa

El drama narra amb implacable fredor el procés de sacrifici i autosantificació que emprèn una adolescent

No és freqüent trobar-se amb pel·lícules que juguen amb l'espectador, d'una manera gairebé diabòlica, a través de les subtileses de la seva posada en escena. Camino de la cruz, quart llargmetratge de l'alemany Dietrich Brüggemann, un cineasta fins ara inèdit al nostre país, és un interessant cas d'estudi i un treball admirable per més d'un motiu. La pel·lícula, que podria integrar un provocador -i, sobretot, molt estimulant per al debat- programa doble amb Camino (2008) de Javier Fesser, narra amb implacable fredor el procés de sacrifici i autosantificació que emprèn una adolescent, nascuda en el si d'una família catòlica integrista, per tal de curar el seu germà petit de l'autisme.

Un dels aspectes que resulten més cridaners de la proposta és el seu rigorós plantejament formal: 14 plans seqüència -majoritàriament estàtics- que corresponen als successius passos del viacrucis i que, però, no converteixen aquest treball en una d'aquestes pel·lícules de dispositiu amb universos que es revelen incapaços de respirar i alçar el vol més enllà de la cotilla de la seva forma. Ja des de la primera seqüència, en la qual l'espectador assisteix a l'estremidor adoctrinament d'un grup de joves per part d'un seminarista, Brüggemann aconsegueix que els seus plans siguin finestres obertes a una realitat aliena, patològica, però viva, orgànica i versemblant, en el si de la qual la protagonista s'enfrontarà més d'una vegada a les inconsistències i fractures entre realitat i desig. L'execució, tant per part del cineasta com del seu elenc, és sorprenent i tot temor d'estar davant d’un peu forçat que condicionarà el conjunt es dilueix aviat.

L'harmonia entre fons i forma sembla llançar una idea inequívoca a l'espectador objectiu de Camino de la cruz: som davant d'una impugnació de l'integrisme i davant del dolorós espectacle de la passió d'una innocent autoenganyada (i condicionada per l'entorn) sota el silenci de Déu. O no? L'autèntic salt mortal de la pel·lícula està justament en la seva habilitat per introduir una calculada ambigüitat en la seva proposta aparentment cartesiana i inflexible. Veritable cinema de la provocació, que qüestiona les apriorístiques certeses del seu espectador.

Jordi Costa – Elpais.com