TENET

Direcció i guió: Christopher Nolan País: Regne Unit Durada: 150 min Any: 2020 Gènere: Thriller. Acció. Ciència-ficció Interpretació: John David Washington, Robert Pattinson, Elizabeth Debicki, Kenneth Branagh, Dimple Kapadia, Aaron Taylor-Johnson, Michael Caine, Clémence Poésy, Martin Donovan, Himesh Patel, Andrew Howard... Música: Ludwig Göransson Fotografia: Hoyte van Hoytema Distribuïdora: Warner Bros Estrena a Espanya: 26/8/2020

No recomanada per a menors de 12 anys

Doblada en espanyol
SINOPSI

En el món de l'espionatge internacional, un home (John David Washington) prefereix morir abans que entregar els seus companys. Després d'aconseguir superar aquesta difícil prova, aquest home tindrà una important missió: evitar una nova amenaça molt més perillosa que la tercera guerra mundial. La clau serà una sola paraula: TENET. La manera de veure el món d'una altra manera. Aquest thriller d'acció i misteri està escrit i dirigit per Christopher Nolan, autor de pel·lícules com Interstellar (2014) i Orígen (2010).

(Sensacine)

CRÍTICA

Adeu a l'entropia

Comencem per la definició del substantiu. Tenet: principi, creença o doctrina generalment considerada veritable. O en una altra de les seves accepcions: posicionament en comú entre membres d'una organització, moviment o professió. Vaja, que "tenet" ve a ser el que en castellà anomenem un dogma, ja sigui de fe o tirant a profà. Tenet, és clar, també és el títol de l'última pel·lícula de Christopher Nolan (Londres, 1970), un xut fílmic que, ja us ho avanço, rebentarà caps al llarg i ample d'aquest món en contínua pandèmia. Almenys és el que li va passar a la meva: implosió i explosió, cap enrere i cap endavant, d'un cervell (massa castigat) intentant desxifrar el caos físic i termodinàmic que hi ha darrere de les irrebatibles imatges de la pel·lícula. Dir que Tenet és una muntanya russa de seqüències en contínua convulsió, no només és arcaic, sinó que ni tan sols arriba a acariciar la superfície del tort. Tenet és un laberint desgavellat, revolucionari, extraordinari i esgarrifós on Christopher Nolan sembla haver arribat al límit -si és que en té- de la seva pròpia capacitat com a narrador a l'hora de gestionar el temps al seu gust.

Òbviament, els jocs temporals no li venen de nou a Nolan. Ja sigui per la seva passió per trastocar els temps narratius -Memento (2000) és una pel·lícula corba, que va cap endavant i cap enrere al mateix temps; Dunkerque (2017) planteja una triple narració en paral·lel però en diferents espais temporals (una setmana, un dia, una hora)- com a l'hora d'usar el (pas del) temps com una eina dramàtica que impacti en la narració -a Interstellar (2014) el temps avança més lent a l'espai exterior, condicionat pel forat negre Gargantúa, que a la Terra- o ambdues coses alhora -a Origen (2010) és diferent el pas del temps en cada estadi del son (dramàtic) perquè l'acció se superposa a manera de palimpsest en diferent arc temporal (narrativa)-. Llavors, què passa a Tenet amb el temps? No ho penso dir, quina gràcia tindria. Aferrant-me al que es veu al tràiler per no caure en el parany de l'spoiler, el lector ja sabrà que a la pel·lícula les coses no només van, sinó que també tornen. Una cosa molt estranya passa amb el temps. I aquesta cosa molt estranya, repeteixo, acaba per convertir Tenet en una de les pel·lícules més complexes i fascinants de la història de la ciència-ficció.

Sobre el paper, estaríem davant d'una pel·lícula d'espies a la manera antiga. Una pel·li de James Bond (més clàssica, elegant, luxosa). O una de Jason Bourne (més física, violenta i impredictible). Amb un protagonista anònim (John David Washington) enredat en una sinuosa i indesxifrable trama que gairebé ningú sembla entendre cap on va (o ve). Al seu costat té en Neil (Robert Pattinson), un side-kick amb coneixements en qualsevol àrea que semblen no tenir fi. I com tota bona pel·lícula d'espies com cal hi ha un malvat mefistofèlic (Kenneth Branagh) que cal detenir costi el que costi i caigui qui caigui. I una paraula, és clar. Tenet. El dogma que ens està demanant Christopher Nolan que abracem per poder gaudir de la seva pel·lícula en tota la seva desbordant ambició. Ho diuen a la mateixa pel·lícula: "No cal que ho entenguis, només sent-ho / creu-t'ho". Serà llavors quan comences no només a al·lucinar, també a gaudir.

Perquè crec honestament que ni amb tres doctorats en física un és capaç d'entendre tot el que passa a l'última pel·lícula de Christopher Nolan. Però tant se val, és tan bestial la proposta exposada, és tan subjugant el món que ha creat el cineasta al marge de les lleis de la termodinàmica, i són tan poderoses les imatges amb què se'ns narra l'acció, que tant és si ets capaç de congeniar l'anvers i el revers de la narració, simplement has de sentir-lo, creure-te’l, per així gaudir d'aquest espectacle totèmic creat per un demiürg que ja sembla estar per sobre dels simples mortals. [...]


Alejandro G. Calvo – sensacine.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: