Viatge a la fi de la nit

Un exmarine reconvertit en "aconseguidor" a sou ha de rescatar la filla d'un polític, abduïda per una xarxa de prostitució infantil

Quan va debutar amb Ratcatcher (1999), Lynne Ramsay va deixar clar que no havia arribat al cinema per sotmetre’s a models de llenguatge que limitessin la seva invenció. La seva matèria primera era la mateixa que va nodrir l'escola realista anglosaxona, però l'estil s'allunyava radicalment d'aquests patrons: el seu gust per la sinècdoque, capaç d'aïllar i amplificar detalls reveladors en el desolador univers moral de la història, lliscaven l’aspecte testimonial cap a l'àmbit al·lucinatori, gairebé oníric. El seu quart llargmetratge, En realidad, nunca estuviste aquí, que va arribar in extremis i inacabat a la Secció Oficial de l'últim Canes, ha estat rebut com un considerable canvi de registre en la seva carrera, però no existeix tal ruptura: l'escriptura visual de Ramsay no ha fet més que evolucionar i radicalitzar-se sense trair els seus principis, acreditant-la com una de les més sofisticades formalistes del cinema contemporani. El seu últim treball és un triomf de l'estil. De l'estil com a creador de contingut, complexitat i subtilesa.

Jonathan Ames, autor de la brevíssima novel·la que inspira aquest viatge (al·lucinant) a la fi de la nit, reconeixia al Donald Westlake de les novel·les de Parker com una de les fonts d'inspiració per al seu exercici d'estil en clau hardboiled. És possible que la Ramsay no hagi necessitat inspirar-se en A quemarropa (1967) de John Boorman per trobar la clau estilística d’En realidad, nunca estuviste aquí, però en aquella adaptació de la primera novel·la de Parker es manifestava una revolució del llenguatge i un propòsit similars: un recargolament de l'expressió per canalitzar la turbulenta subjectivitat del protagonista.

A la pel·lícula, un exmarine reconvertit en "aconseguidor" a sou ha de rescatar la filla d'un polític, abduïda per una xarxa de prostitució infantil. La fragmentació de la mirada aquesta vegada arriba a forçar els límits de la gramàtica, igualant en una mateixa seqüència vivència, observació, trauma, record i al·lucinació culpable. La directora asfíxia la paraula al màxim per deixar que siguin les imatges les que prenguin el comandament d'un discurs intel·ligible, però gens submís a les convencionals expectatives de satisfacció narrativa. La planificació i el muntatge no estan al servei de la literalitat, sinó del matís en aquest malson que, entre altres troballes, resumeix una violenta irrupció en un bordell mitjançant imatges de videovigilància i obre inesperades portes de sentit -la foto a les turistes orientals- en els seus (suposats) temps morts.