La conquesta d'una intimitat
Presentada com la versió alemanya de 'Cincuenta sombras’, la pel·lícula sap ser provocadora sense deixar de semblar encantadora
La distància entre el que permet anticipar (i témer) una premissa i la manera en què l'obra final es revela capaç de desmantellar totes aquestes idees preconcebudes sol proporcionar una de les experiències més gratificants que pot viure un espectador. Aquest tercer llargmetratge de l'alemany Ingo Haeb -el primer que s'estrena al nostre país- suposa un bon exemple. Les notes de premsa d'aquesta petita i inesperada pel·lícula venien presidides per una d'aquelles frases que, sovint, dilueixen les fronteres entre el llenguatge analític i el promocional. La frase estava extreta del Hollywood Reporter i definia La camarera Lynn com "la resposta alemanya a Cincuenta sombras de Grey". Tant de bo la frase aconsegueixi atraure als cinemes tants espectadors com lectors va tenir la trilogia d'E.L James: almenys podran descobrir un bon ús de l'imaginari sadomasoquista en un relat que defuig tòpics per endinsar-se en un subtil terreny sembrat d'ambigüitats i, abans de tot, de comprensió i empatia cap a la diferència.
La camarera Lynn és un extraordinari retrat de personatge: la noia del títol és una empleada de neteja en un hotel, silenciosa, abstreta, obsessiva-compulsiva, acabada de sortir d'un internament psiquiàtric els motius del qual elegantment s'ometen. La Lynn manté una relació distanciada amb la seva mare i s’entrega a periòdics, mecànics i desapassionats intercanvis sexuals amb el seu cap malenconiós, obès i intermitentment solitari; un tipus que només es permet aquests alleujaments carnals en les temporades en què es troba sense xicota fixa i que Haeb s'obstina que no confonguem amb un assetjador o depredador sexual. Extremadament metòdica, capaç d'invertir una energia i entrega addicional en el seu treball que ningú li exigeix, la Lynn també gaudeix de la incursió voyeurística: amagada sota el llit dels hostes de l'hotel, observa les seves rutines. Quan neteja les habitacions, s’emprova la roba dels absents, cataloga minuciosament els seus objectes... Fins que té lloc una trobada epifànica: en una de les seves intromissions sota llit, la Lynn assisteix a la sessió de dominació a què se sotmet un dels clients de l'hotel amb una dòmina professional. Després de fer-se amb la targeta de visita de l'Ama, la Lynn es convertirà en una de les seves clientes regulars.
Lluny del retrat d'un subjecte patològic, La camarera Lynn creix fins a esdevenir una heterodoxa, transgressora i poderosa història d'amor -mitjançant pagament-, autodescobriment, conquesta de la intimitat i afirmació orgullosa en la diferència. Res més lluny, doncs, de Cincuenta sombras de Grey: aquí no hi ha ningú que necessiti redimir-se, perquè el BDSM com a estil de vida no és res que requereixi rescat, ni salvació. Ni per part del sentiment, ni per part de la moral. I la sordidesa només està, en tot cas, a l'ull pacífic de l'espectador que així decideixi jutjar tot l'assumpte. Una escena onírica a un pas de la cursileria -o de l’"Amelisme" (d’Amèlie Poulain)- és l'única esborradura en una pel·lícula que té cura amb intel·ligència dels seus enquadraments, que descriu com a zones de llum el que la tirania de la normalitat consideraria parafília i que, en la seva aparent modèstia, aconsegueix que les preguntes que llança al públic segueixin colpejant molt després de la projecció. Una pel·lícula que sap ser provocadora sense deixar de semblar encantadora, la qual cosa és tot un repte.
Jordi Costa – elpais.com |