CRÍTICA

Brasil, Muylaert i la realitat presa

La brasilera Anna Muylaert dissecciona en Una segunda madre la diferència de classes a través d’una magnètica faula sobre la injustícia. La seva càmera aixeca acta meticulosament d’una ferida que sagna en el dia a dia

A l'inici de Teorema, la pel·lícula que Pasolini va dissenyar com la més irritant de les apories, un periodista entrevista un obrer: "Creu que en el futur hi haurà burgesia?" Ho diu tranquil, curiós. I, amb el mateix gest, l'esforçat treballador manifesta el seu desconcert. “Els burgesos són molt seus. Mengen a hores fixes, suen poc encara que faci calor i, com diu el diccionari, "busquen una vida de comoditat i relaxament". No els criticarem per això. El problema, i sense ànim de polemitzar, és que el seu descans acostuma a ser la fatiga d'altres”. Una segunda madre, de la directora brasilera Anna Muylaert, parla d'això; de la sensació de càlida perplexitat que sempre provoca un burgès content. I ho fa amb la mateixa curiositat demostrada pel reporter que imaginés el romà: sense prendre partit, sense irritar-se. La càmera es limita a aixecar acta amb meticulositat d'una realitat tan llunyana i estranya que es diria idèntica a la nostra.

Al cor d'una família ben brasilera (burgesa per tant), l'aparició sobtada de la filla de la criada ho descol·loca tot. Efectivament, com a Teorema. La jove pretén allunyar-se del seu destí de no-burgesa. En la seva desimboltura aspira fins i tot a ser arquitecta a la mateixa universitat en què els arquitectes pensen i dissenyen cases per a la burgesia. I així. De cop, el món ordenat i dividit entre els que són a dalt (el pare, la mare i el fill) i els que són a baix (la mucama de tota la vida genialment interpretada per Regina Casé) viu la revolució de l'estranyament, del que és inoportú, de l'altre. Tot el que fins ara era normal es descobreix d'un dia per l'altre capritxós, ridícul, potser profundament injust. Per què els criats ni es banyen a la piscina ni s'asseuen a la taula dels senyors ni mengen gelat de xocolata? I, el pitjor, per què suen tant?

Afirma Muylaert que el seu esforç s'acosta més al del retratista que al del poeta. No es tracta tant d'embastar metàfores sobre l'arbitrarietat de la realitat com d'encertar a descriure la mida exacta d'una ferida que sagna; una ferida quantificable i viscuda dia a dia en el seu Brasil natal. "La pel·lícula encara no s'ha estrenat al meu país, però ni tan sols serà distribuïda a tot Iberoamèrica. És massa transparent. S'entén més a Europa. Allà, irrita", diu la directora alhora que descriu de manera primmirada el que significa ser ric i pobre al seu país.

"El govern de Lula ha estat el primer veritablement d'esquerres en tota la història. N’hi ha hagut altres, però ell ha estat l'únic president que abans va ser pobre. I, encara que s'han solucionat força coses, ser pobre continua sent un estigma. L'educació, per exemple, és privada. Qualsevol família de classe mitjana o alta ha de pagar 1.000 euros al mes si vol que el seu fill estudiï. Els que no poden són atesos per escoles que, en realitat, funcionen com assistència social", diu Muylaert per explicar l'hàbitat en el qual neix i creix la seva proposta.

Sigui com sigui, no convé deixar-se enganyar pel que va declarar la directora. No som davant d'això que el costum ha anomenat cinema social. Una segunda madre tria, en efecte, un camí realista, testimonial i completament cert per recrear, però, un univers que remet a la vegada al magnetisme fantàstic del relat de Cortázar Casa tomada i al minimalisme màgic de Whisky, de Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll. És cinema realista, sí, però d'una altra manera.

Els personatges es mouen a la pantalla com arquetips canviants d'un univers tan reconeixible que es diria estrany. I així fins a transcendir l'escenari físic en el qual toca el fons. Tot d'una, el Brasil és qualsevol racó de nosaltres mateixos. Tot d'una, un simple cop i tot trontolla fins, finalment, caure. I és aquí, sobre la runa, on Muylaert edifica una pel·lícula exemplar, brillant i calladament dolorosa. Hi haurà burgesos en el futur?, es preguntava el periodista de Pasolini quan, en realitat, la qüestió és una altra: Hi haurà futur? I així.