La fugida

Lluny del cinema social pamfletari i de cinema denúncia pueril, Refugiado és una pel·lícula sobre una fugida, gairebé un survival on una mare i el seu fill fugen d'un monstre, el pare maltractador a qui mai veiem la cara, només la veu i part del seu cos; un encert de posada en escena que el converteix en una presència encara més terrorífica. La cinta està plena d'aquests detalls; Lerman és un cineasta brillant i intel·ligent i allibera el relat de tot artifici, una aposta pel naturalisme i l'economia narrativa que dota de veritat la història. L'argentí també l’encerta en descartar la premsa groga i el tremendisme per parlar sobre un tema tan complex com és el de la violència de gènere.

A més d'una fugida, Refugiado és també la història sobre la presa de consciència de la Laura (mare) i el Matías (fill) sobre la impossibilitat de tornar enrere, tot i patir una síndrome d'Estocolm que els fa cometre errors i voler tornar a confiar en el pare. En aquest sentit la pel·lícula és modèlica, i reflecteix els dubtes, pors, passos i la resolució final de tallar en sec, amb petits detalls, sense grans escarafalls o moments solemnes, un menys és més que combina l'elegància (una càmera a l'espatlla que no està renyida amb una concepció de l'enquadrament preciosista) amb l'emoció, sense caure en cap moment en la sensibleria ni els subratllats innecessaris.

El tercer film com a director de Diego Lerman està a prop del cinéma verité dels germans Dardenne, sobretot d’El silencio de Lorna, i del de Cristian Mungiu de 4 meses, 3 semanas, 2 días, ja que aquí es respira la mateixa angoixa i cruesa d'aquestes dues pel·lícules, amb aquests gestos de complicitat amb el suspens i terror sui generis que tenen el seu punt culminant en la seqüència en què mare i fill en plena fugida decideixen anar a l'apartament familiar a recollir les seves pertinences i per segons no són enxampats pel pare. Una de les escenes més angoixants vistes al cinema hispanoamericà recent.

A favor: Tot.

En contra: Que passi desapercebuda en una cartellera plena d'estrenes. Necessitarà del boca-orella per trobar el seu lloc.

Xavi Sánchez Pons – Sensacine.com