"Has de comprendre-la. Ha de ser complicat ser intel·ligent i ser dona." Fins i tot quan s'estava intentant defensar un ésser humà del sexe femení, una artista, per les seves ànsies de llibertat, se l'estava insultant. A ella i, per extensió, a totes les altres: a les que pretenien ser independents i a les que estaven a gust dins del seu vell convencionalisme. Així era el món en el pas del segle XIX al XX, i no en un entorn social abonat per a allò reaccionari, sinó en un context cultural que pretenia marcar un segell d'autor, el de la colònia d'artistes de Worpswede, a Alemanya, a l'ambient del qual va dedicar un llibre el poeta Rainer Maria Rilke, i del qual, paradoxes de la vida, la seva integrant més prestigiosa amb el pas del temps seria precisament aquesta dona: Paula Modershon-Becker, cognom compost, manen els cànons, pres del marit, Otto Modershon, també pintor, i l'única amb prou intel·ligència per voler sortir dels academicismes pictòrics dels seus retrògrads companys.

Com tantes altres dones sepultades durant massa anys per una societat que els impedia exercir el seu art, Modershon-Becker és la protagonista de la pel·lícula alemanya Paula, interessant acostament cinematogràfic on allò pictòric adquireix un gran valor, però on l'essencial, més que la revolució artística, que no va acabar d'arribar, és la revolució humana. Christian Schwochow, el seu director, articula una mirada on dominen els silencis i les explosions de llibertat, en un relat amb no gaire text que pretén ser, i en bona part ho aconsegueix, artísticament bell i estar dotat de consciència social.
Amb un apocat i tristoi Rilke, en un paper secundari, i amb Auguste Rodin i Camille Claudel fora de focus a la pantalla, però presents en les seves conductes, Paula sembla una pel·lícula obligatòria per a qualsevol interessat en l'art. Per tema i per estil. Els enquadraments de Schwochow sempre tenen un gust pictòric, i la fotografia és magnífica, tant en els exteriors campestres com en els interiors de la bohèmia de París, olor d’absenta, sexe i atreviment. Però, així i tot, és en l’aspecte social on acaba despuntant, amb aquesta presència de la necessitat sexual, furiosa i alhora assenyada, en un món en què el marit podia arribar a tancar en un manicomi la seva esposa per raons d’”histèria femenina".