Una pel·lícula sobre l'aventura de la vida que no discorre per territoris exòtics sinó amb prou feines en unes rajoles

Una pel·lícula sobre l'aventura de la vida que no discorre per territoris exòtics sinó amb prou feines en unes rajoles, les que separen la porta d'una casa que es desitja abandonar i l'habitació d'una mare que sempre ha estat aquí per donar aixopluc. ¿L’escalfor coneguda de dins, la d'aquesta taula braser amb faldilletes, aquesta feina heretada i mai volguda, i els racons de sempre del poble, del poble de sempre? ¿O el fred desconegut de fora, el de la vida a la intempèrie, la laboral, la social, la sentimental, a centenars de quilòmetres de la calma absoluta, on potser habiti una nova existència?

Celia Rico, magnífica escriptora i directora debutant, ha compost el Viaje al cuarto de una madre, una oda a la transcendència de la senzillesa, a la complexitat de les relacions familiars, exposada a través d'un estil amb la paradoxa com a marca d'identitat: lluminosa en el seu interior, el seu exterior formal és entre gris i marró. El lúgubre colorit d'una relació més enllà de la vida i de la mort.

Retrat invisible de la nova emigració, la nostra, la de molts joves espanyols a la recerca d'un idioma i una sortida (cuidar nenes a Londres, rentar plats a Berlín), la pel·lícula de Rico manté en tot moment el mode el·líptic de l'exterior. Excepte una atrotinada cantonada nocturna d'un carrer, i un taller de confecció inequívocament espanyol, el relat manté sense imatges i sense a penes dades l'èpica del viatge, que arriba a l'espectador, com si també nosaltres fóssim una mare, per mitjà del so dels whatsapps i de la potser mentidera respiració a l'altra banda del telèfon. Un tractament de la informació eludida que va en paral·lel amb tot el relatiu al pare de família, mai verbalitzat ni revelat.

I, no obstant això, la llum somorta triada per Rico i composta per Santiago Racaj encobreix dos flaixos d'incandescència: la de la bella relació entre la filla i la mare, entre una certa vitalitat i una certa amargor, que en qualsevol moment poden intercanviar-se; i la de les rotundes interpretacions de dues actrius meravelloses, Lola Dueñas i Anna Castillo, veritat en la mirada i en el gest, en la victòria i en la derrota.

Història de dolors amagats, d'ombres, i de sons per al record (la màquina de cosir, el clic d'encesa d'un braser elèctric, l'envasat al buit del pernil), dels que defineixen un idil·li familiar fins a la mort, Viaje al cuarto de una madre és l'ardu i feliç camí d'aprenentatge de dues figures gairebé mitològiques.

Javier Ocaña – Elpaís.com