Per a qui no perd la fe en el sistema sanitari
Hi ha alguna cosa en el tercer llargmetratge del doctor Thomas Lilti que ja apuntava en el seu anterior film, Hipócrates (2013): una profunditat humanista en el seu, si voleu una mica naïf, discurs narratiu. Tots dos formen un atractiu díptic sobre els clarobscurs de la medicina, professió que Lilti ha exercit més enllà de dirigir i escriure. I denuncien el sistema, apostant per recuperar certs valors davant la pressa i la manca de recursos d'avui: el diàleg amb el malalt ("li traiem la paraula al pacient cada 20 segons, cal escoltar-lo, et dona el diagnòstic un 90 per cent de les vegades", afirma, no per atzar, el protagonista del film que ens ocupa), la implicació personal, la vocació, en definitiva el respecte a la vida (i a la mort digna) alienes.
Malgrat la seva falta d'ambició formal, no hi ha dubte de l'habilitat del cineasta per mantenir sota control el to d’Un doctor en la campiña. Sempre mesurat, mai efectista. I la seva bona mà amb els, estupendament elegits, actors: François Cluzet i Marianne Denicourt transmeten sinceritat i aquest carisma que necessita un metge en un, gairebé sempre desconfiat, entorn rural.
El millor: els actors i la seva contenció tonal.
El pitjor: que el cinisme ens faci pensar que el seu és un discurs ingenu.
Àlex Montoya – fotogramas.es |