Guatemala, 2013. El país està fascinat pel judici dels oficials militars que van començar la guerra civil. Els testimonis de les víctimes segueixen arribant. L’Ernesto, un jove antropòleg de la Fundació Forense, identifica les persones que han desaparegut. Un dia, a través de la història d'una dona gran, l’Ernesto creu que ha trobat una pista que li permetrà trobar el seu pare, un guerriller que va desaparèixer durant la guerra.

(filmaffinity.com)

“Nuestras madres”, la memòria dels morts és la seva única dignitat

Càmera d'Or de Canes a la millor òpera prima

Encara que el nom de César Díaz no ens soni gaire, sense saber-ho ja coneixem el seu treball. El muntatge de les excel·lents Ixcanul i Temblores ve de la seva àgil visió cinematogràfica, una propensió a la concentració de sentits i un evident rebuig a tot el que no afegeixi alguna cosa a la narració.

Potser, per això, la seva exquisida òpera prima, Nuestras madres, només necessita 78 minuts per estar perfecta. Això sí, a partir d'ara el seu nom no s'oblidarà, perquè acaba d'aconseguir amb aquest immens film, la Càmera d'Or del festival de Canes (recordem que també el van obtenir directors de la talla de Jim Jarmusch, Jafar Panahi, Naomi Kawase o Steve McQueen, sense anar més lluny).

El cineasta, en plena recerca de localitzacions, es va trobar amb una indígena que li va explicar la seva vida i que aviat es convertiria en el tema de Nuestras madres. César Díaz, que ja havia realitzat dos documentals, va considerar que aquesta història necessita alguns actors professionals. El genocidi de Guatemala, molt poc conegut fora de les seves fronteres, es va produir durant els anys 80, en plena guerra civil, on es van perpetrar massacres contra comunitats maies ixils. Durant els 18 mesos que el general Efrain Ríos Montt, president de Guatemala després del cop d'Estat, va estar al govern, unes 100.000 persones van morir assassinades i 500.000 van ser desplaçades.

Just el 2018, any del segon procés que va tornar a confirmar que sí que hi va haver genocidi a Guatemala, el cineasta situa l'acció. L’Ernesto, encarnat per l'excel·lent actor mexicà Armando Espitia, antropòleg a l'Institut Mèdic Forense, treballa a les fosses comunes per a la identificació de les víctimes. Totalment entregat al seu treball, el jove, també està implicat emocionalment amb aquesta pàgina negra de la història del seu país.

César Díaz combina, amb molta saviesa, actors professionals i persones que, a la vida real, van patir aquesta barbàrie. Per moments, gairebé un documental, que abraça amb harmonia, la trista història de ficció dels seus protagonistes, aquest fill i la seva mare busquen encara el cos del seu pare, desaparegut en una de les presons del país.

Unes imatges increïbles obren i tanquen aquesta sòbria, continguda i justificada pel·lícula. El cineasta no cau en cap moment ni en la desmesura ni en el dramatisme, troba sempre el just equilibri i permet als seus superbs actors moments d'una rara intensitat (superba Emma Dib en la seva declaració judicial). César Díaz, un nom que convindrà recordar per molt de temps.

Carlos Loureda – Fotogramas.es